Quadern d'Aram, Maria Àngels Anglada

                                 Quaderm d’Aram: Activitats

1. Busca a Internet informació sobre el poble kurd: quin és el seu origen ètnic; quins països tenen avui dia dins de les seves fronteres, població turca; quina és l’actitud actual de la classe política turca envers els kurds?

Els Kurds són gent iraniana que provenen del sud-oest d’Àsia, majoritàriament vivint a una regió coneguda com Kurdistan, la qual inclou parts adjacents de Turquia, Síria, Iran i Iraq. Els kurds parlen una llengua que s’anomena el Kurdes, que prové de la branca de les llengües Indi-Europees. Arreu del món hi ha uns 38 milions de Kurds, els quals la majoria viuen, com ja s’ha citat abans, a la regió coneguda com Kurdistan; però també es troben comunitats de Kurds a Armènia, Geòrgia, Rússia, etc. i, a les dècades recents, a alguns països europeus i d’Estats Units.

Els kurds són una ètnia minoritària als països de la regió de Kurdistan, tot i que han tingut una autonomia parcial des del 1991. Hi ha haguts molts moviments nacionalistes per part dels Kurds ja que demanen i creuen que es mereixen una nació, una terra on poden viure amb tranquil·litat. El problema és que molta gent del poble Kurd són terroristes, guerrers, etc. i això dificulta molt les negociacions o que se’ls prenguin en serio.

2. Anglada defineix des de Van fins a Ecmiadzin com a “via dolorosa”. Quin sentit creus que té aquesta expressió?

Intenta transmetre que va ser un viatge en el qual van ocorre moltes desgràcies. Significa que el viatge que fan des de Van fins a Ecmiadzin és un viatge molt dur, en el qual tota la gent d’Armènia que sobreviu passa moltes penúries, molta gent passa molta gana i fins i tot anaven morint al llarg del viatge. I sempre havien d’estar atens, a més, del que feien els turcs ja que avançaven molt ràpidament.

3.En el capítol VI, en el passatge en què es narra el viatge d’Aram a Simi per assistir al casament de la germana gran de Iorgos, es narra una curiosa tradició grega. Quina és aquesta tradició? Esbrina si té algun paral·lelisme a Catalunya.

Quan Aram és convidat per assistir al bateig del fill de la germana de Iordos, pren lloc una festa típica de l’illa de Sami. Aram mai havia vist aquesta cerimònia tan curiosa, que a Trebisonda no havia vist mai. El que es feia era cremar un ninot assegut en una cadira, cofat amb una gorra de pescador, que representava Judes. Es fa per la nit, entre petards, bengales i gresca.

Aquesta costum és semblant a dues que tenim a Catalunya. Una és el Carnestoltes i l’altre és la foguera de Sant Joan.

La festa de carnestoltes és la més semblant a aquesta costum, ja que en les dues es crema un ninot, i d’alguna manera o altra el rei del carnaval (carnestoltes) també representa un personatge dolent, tal i com ho és Judes per la Bíblia.

La foguera de Sant Joan, o també coneguda com la nit de St. Joan (23 de juny), també és fa una gran foguera, és a dir, que es cremen coses; però en aquest cas no es crema cap ninot.

En les dues tradicions catalanes també està ple de bengales, petards i gresca.

4. El títol d’aquesta novel·la és la tercera opció de l’autora, ja que abans havia pensat en els títols “d’Agama Stellio” i “Terra Porpra”. Quins passatges de la novel·la podrien justificar cadascun d’aquests títols?

Agama Stellio: El nom d’aquest capítol prové del nom científic del drac de l’illa de Rodes. Ja que ella, la narradora-editora, i el seu nét van anar de viatge a l’illa de Rodes.

El seu nét va atrapar aquests llangardaixos. Aquesta història apareix al primer capítol.

Terra porpra: Podria haver escollit també aquest títol ja que és un dels simbolismes que tracta l’obra i el tema més gran. És el símbol de la cultura armènia, a la novel·la es concreta en la poesia i en les tradicions. Aquesta temàtica va apareixent al llarg dels capítols III, IV, V, VII.

5. En aquesta novel·la els diversos capítols no són narrats sempre pel mateix personatge. Especifica qui és el narrador de cada capítol (hi ha capítols en què hi ha més d’un narrador; en queden excloses les paraules de l’autora entre parèntesis).

El primer, el segon capítol i el Final/Epíleg del llibre estan explicats per la narradora-editora. El tercer, quart i sisè per Aram, el cinquè i part del vuitè per Marik i l’altra part del vuitè pels dos testimoniatges (Hassan i Odisseas). També té una intervenció mínima el pare Mesrob, que té també el paper de testimoni.

6.Fes una llista dels apel·latius aplicats als turcs i als kurds al llarg de la novel·la. Per què són tan negatius?

Els turcs al llarg de l’obra es van anomenant de diverses maneres, totes amb una connotació negativa, per part dels personatges, majoritàriament per Aram. Aquest col·lectiu és anomenat de les següents maneres: <els nostres assassins>, <els maleïts turcs>, <els turcs>, <malvats turcs>, <els turcs, que Déu els confongui>, <criminals turcs>, <assassins turcs> i <malparits assassins>. Són tan negatius ja que són els causants d’aquest genocidi, i són els enemics d’Armènia.

7.  En la novel·la es diu que Vahé, quan estava empresonat, demanà al seu amic, el professor grec Odisseas, una mica de fruita i la seva “Ilíada”. Segons aquesta informació i els objectes que els policies turcs van requisar a ell i als quatre companys abans d’assassinar-los, quin estatus social, econòmic i religiós podem deduir que tenien aquests cinc presoners?

No és que aquests cinc armenis tinguéssim un estatus econòmic molt alt, però si que eren gent com si diguéssim de classe mitjana, ben establerta i sobretot amb un estatus social molt alt; ja que eren “joves” intel·lectuals molt coneguts entre els armenis i altre gent. També eren religiosos tot i que tampoc ho eren d’una manera molt accentuada.

8. La mort de Vahé és narrada en dos moments de la novel·la: en la visita que fan Odisseas i Ianek a Marik i Aram i en el relat del taxista turc Hassan. Compara ambdues versions i digues quines són les semblances i les diferències. Quina et sembla més emotiva? Per què?

El testimoni d’Odisseas i del taxista turc, el Hassan, apareixen al final del capítol VII. Aquests dos testimoniatges serveixen per explicar la final tràgica de Vahé i companys seus.

El primer testimoni, el d’Odisseas, té la funció d’explicar com van agafar als intel·lectuals armenis, a on els van empresonar, com va aconseguir que tractessin millor a Vahé, etc. Hassan explica, bàsicament, com foren assassinats.

Aquests dos testimoniatges tenen punts en comú; un d’ells, que és el més rellevant, és que els dos expliquen el final de Vahé. Tot i així tenen moltes diferències; la principal diferència rau en el fet que Odisseas és íntim amic de Vahé i Hassan no el coneixia de res.

Los dues històries són molt emotives, però tot i que la de Hassan és la única que explica realment com va morir Vahé, la més emotiva és la d’Odisseas ja que ell a part de ser un gran amic de Vahé, manté correspondència amb ell mentre està empresonat i apareix el tema de la família (la mare de Vahé, l’àvia). I de rerefons apareix també la història amb l’inspector, per tal que ell tractés millor a Vahé i és l’inspector qui fa conèixer a Odisseas que el seu gran amic morirà demà.

9. Segons una ressenya publicada al “País” es diu que aquesta és una obra sense sorpreses que parla d’amistats, noces i notícies dels morts. Posa un exemple, extret de la novel·la, de cadascun d’aquests tres elements.

L’amistat més clara que hi ha al llarg del llibre  és la que hi ha entre l’Aram i el Iorgos. Tot i que aquests dos personatges apareixen ja junts al capítol II, la història de com es coneixen és narrada pel mateix Aram en el capítol III.

Noces: Apareixen quatre noces que cal destacar en l’obra, la primera és el casament del tiet d’Aram, Grigor, amb una dona.

La segona boda és la que es fa pel casament de la germana de Iorgos, la qual Aram no pot assistir.

El tercer casament és el de Marik i el Der Ashavir; és la boda més important de l’obra ja que això significa una nova vida per Marik i per Aram, i també que ja estan completament instal·lats i arrelats a Marsella, és al capítol VII on es narren aquests fets (“El der Arshavir m’ha demanat que em casi amb ell”, pàg. 137).

I finalment l’últim casament és el d’Aram i Alèxia, germana de Iorgos.

Al llarg de tot el llibre van sortint noticies dels morts; des dels armenis assassinats pels turcs, passant per la gent que va morint durant la fugida, fins els turcs executats pel genocidi. La notícia del mort més important i més rellevant és la del pare d’Aram, Vahé. Aram i Marik no saben ben bé si ha mort o no, fins que saben per una tercera persona, el doctor Arshag que Vahé és mort. Al final del llibre hi apareixen dos testimoniatges sobre la mort de Vahé.

10. A “Quadern d’Aram” apareix un turc que podríem titllar de bo o, almenys de compassiu amb una de les víctimes del genocidi. Qui és i quina és la víctima a la qual intenta fer menys dur el seu captiveri? A canvi de què ho fa? Quines conseqüències té, per a ell, aquesta actuació?

És l’inspector turc que allibera Odisseas i que s’encarrega de Vahé i dels seus companys. La víctima, la qual ajuda, és Vahé. Odisseas subornà per tal que evités tortures als seus companys (a Vahé) i li va prometre també més diners si aconseguia fer-li arribar un missatge del seu amic, el seu poeta Vahé, l’inspector va complir el tracte. Tot i que finalment l’inspector retornà tots els diners a Odisseas ja que a causa de la seva <lenitat> el van enviar a lluny, a una vila més petita, on no hi havia armenis.

11. Pel que fa a la narració dels fets, creus que segueix en tot moment un ordre cronològic o no? Justifica la teva resposta amb algun exemple.

No segueix en tot moment, ni molt menys, un ordre cronològic. Primer que els ja els propis capítols no estat narrats de manera ordenada cronològicament parlant. I fins i tot dins de cada capítol hi ha salts temporals, ja que o bé el narrador recorda una experiència o algun fet rellevant que provoquen aquest alterament de l’ordre cronològic. D’exemples se’n poden trobar al llarg de tot el llibre, però un d’ells seria que en el primer capítol els fets ocorrent a la darrera dècada del segle XX, i just al següent capítols els fets remunten als vint del mateix segle. 

El combat dels poetes

El poema "El combat del poetes" fou escrit pel (post)simbolista Màrius Torres. Aquest poema és de l'abril del 1937. Torres ha estat un dels grans referents del simbolisme i, tot i que mor amb molts pocs anys i no es formà per a poeta, la seva poesia neix del fruit selecte d'una altíssima exigència. Aquest poema, en concret, té una voluntat expressiva molt gran i el principal objectiu és aconsellar o dir què han de fer els poetes, inclòs ell, per a poder assolir l'excel·lència , però una excel·lència que ell qualifica, a la vegada, d'inútil.
"El combat dels poetes" és un poema d'un caire molt diferent als típics que escriu Torres, ja que normalment Màrius Torres fa una poesia molt personal i íntima relacionada amb els seu estat d'ànim, més aviat, de vida; amb la nit, el paisatge, els records, etc. I, aquest poema, en canvi, es dirigeix a tots els poetes i té una funció d'expressar/transmetre un missatge.

El combat dels poetes està format per dos quartets i dos tercets. Per tant, ens trobem davant d'un sonet. Els versos són alexandrins (6+6) amb cesura als mots aguts. La rima és consonant, als quartets és creu-creuada (ABBA;BAAB) i als tercets (CCD;EED).

El tema del poema és transmetre un missatge sobre la visió personal, i en aquest cas també militant, que té Torres sobre com els poetes han d'enfrontar-se amb la poesia, és a dir, què han de fer per assolir una poesia excel·lent i no una de banal.

El poema el podem dividir en dues grans parts que s'ajusten a l'estructura que té el poema (els dos quartets i els dos tercets).

El primer quartet comença dirigint-se a tots els poetes i fa referència al nom del títol ja que compara el poeta amb un arquer, els dos han de ser precisos i eficaços, uns amb la retòrica i els altres amb els arcs i les fletxes. A part de la comparació, també apareix una metàfora ja que els arcs a la vegada són la poesia per als poetes. Ens situa en una dimensió dramàtica, en "un combat obscur" d'un poeta i d'un arquer.
És una estrofa amb una contundència adient i necessària i utilitza un to exhortatiu que es veu amb l'ús de l'imperatiu ("tíbem",v.4).

El segon quartet comença igual que el primer; dirigint-se als poetes ara com <<sagitaris damnats>> referint-se que són soldats, més ben dit arquers, condemnats a sostenir el dur i inexcusable combat que és la poesia. Durant aquesta estrofa continua amb la metàfora i la comparació que fa entre els poetes i els arquers. Aquest quartet aporta una descripció dels sentiments que provoca a un arquer, a la vegada també a un poeta, quan ha de disparar la seva fletxa. Cal destacar també la metàfora que identifica l'ànima del poeta amb <<la corda dolorosa que es torç i paga>>.

Per tant, constatem que en el primer quartet l'ambientació i els termes escollits pertanyien per complet al camp semàntic dels soldats (arquers). I en el segon, en canvi, posa l'accent en el dolor que provoca l'esforç en el combat.

En el primer tercet posa èmfasi en el fet que com millor sigui aquesta tècnica i aquesta força de l'arquer, permetrà que les seves fletxes, la poesia, arribaran més a lluny, fins a assolir la glòria, la victòria ("el vi daurat de la victòria",v.11). És  una estrofa plena d'esperances.

Finalment, en l'últim vers explica que l'esperit/l'ànima dels poetes està distès igual que l'arc. Els versos disparats per aquests volaran llargament i assoliran l'objectiu tot i que diu en un to un pèl dramàtic que "es perdran en el cel inútil de la glòria", que a la vegada això és desdramatitzat ja que té més que assumida la seva tasca, referint-se així a què les obres tenen una gran volada.

Ens trobem davant d'un dels poemes més importants de Màrius Torres. Cal destacar que al llarg d'aquest poema s'utlitzen contínuament verbs que impliquen acció (tíbem, dobleguem, etc.) És un poema que se centra en l'explicació mitjançant aquesta metàfora i comparació constant del arquer i els poetes. Tot el que fan per a què els seus poemes tinguin un ressò important, és a dir, perquè siguin uns bons poemes, que siguin importants i que assoleixin la glòria, tal com ho fa l'arquer precís, constant, fort, etc, en un combat. És aquest el perquè d'aquest títol ja que aquest és el combat dels poetes, fent referència que la vida és com un combat, un de difícil i s'ha de remarcar aquesta dificultat que té fer versos

Comentari de text: Presència:

Presència és un poema escrit per l’autor (post)simbolista Màrius Torres. Cal destacar, a priori, el títol d’aquest poema. La poesia de Torres està fortament influenciada pels fets que transcorren a la seva vida, sobretot els temes que tracta són els relacionats amb la mort, amb l’amor, els records, etc. Però tot i que quan escriu la seva poesia ja està greument malalt i li queden pocs anys de vida, no perd mai l’esperança, és un vitalista.

Aquest poema està dividit en quatre estrofes, dues de les quals són quartets i les altres dues tercets; és un sonet. La estructura d’aquest poema, per tant, està molt treballada. Alterna la rima masculina i la femenina, amb una rima consonant. Els versos són alexandrins (6+6), als quartets la rima és creu-creuada (ABBA;CDDC) i als tercets és (EEF;GGF).

El tema del poema és el record infantil que el jo-líric té d’un ésser estimat. Tal i com ho descriu, podem intuir que aquesta figura és la mare, ja ella va morir quan Torres tenia  tan sols 18 anys.

El poema el podem dividir en dues parts. La primera part és la que està formada pels dos quartets.

En el primer quartet el poeta ens fa saber que el fet de pensar en ella el fa feliç (“em plau”, v.3). Recorda una acció que li feia la seva mare quan ell era petit, ja fa molt de temps (“antany”,v.2). I el seu record no passa desapercebut, és a dir, és sonor. Ell té un bon record. Acaba amb un antítesi (“tenebra clara”,v.4) que significa que aquest record que es produeix quan tanca els ulls, a la fosca, no deixa de ser clar. Té, per tant, una visió esperançadora i feliç d’aquest record.

En el segon quartet és important el joc dels adverbis de lloc. En un primer moment el jo-poètic la sent lluny; estudia i analitza cada minúscul fet d’aquest moviment. Però en el vers set diu que, de sobte, ella s’atura, però ja està molt a prop. Tan a prop que pot olorar aquell perfum ple de vida que se solia posar. Hi ha un altre antítesi (“rosa rància”, v.7) que significa que fou una rosa mentre estava viva, però ara al estar morta està passada/”podrida”. Torres recorda així fins i tot l’olor que feia la seva estimada mare.

En la tercera estrofa explica que tot s’atura quan es produeix la presència de la seva mare; no hi ha cap lloc per a pensar, per als sentits, etc. Es produeix un silenci.

Finalment, en l’última estrofa torna aparèixer la composició de l’oració en condicional, fet que implica un desig de possessió impossible d’assolir. Torres ens presenta aquest desig d’abraçar-la i també és important la manera com es refereix a la seva mare (“somni de cada dia!”,v.13) ja que la seva mare no deixa de ser un somni que ell somnia diàriament. Aquest fet es corrobora quan diu l’últim vers que aquesta presència desapareixerà quan ell torni a obrir els ulls, fet que implica que sigui un mer somni.

Dins del poema hi podem trobar diversos tòpics, cal ressaltar el tòpic de la nit i el tòpic literari “dona angelicata” ja que es descriu a la seva mare com un àngel, un record perfecte, però el que es fa més curiós és el fet que no se’ns descriu físicament, però s’insinua a través dels sentits (olor, oïda, tacte, etc.), se’n desprèn així del record de la seva figura materna.

Per tant, ens trobem davant d’un poema ple de records i emocions del poeta. Presència és un dels pocs poemes purament amorosos que escriu Torres. Tot i que no és un poema amorós típic, com és el de Cançó a Mahalta, sinó que és un poema d’amor familiar, que sorgeix d’un record trist però a la vegada plaent que té d’un familiar mort, de la seva mare. El poema, com és corrent amb Torres, està situat a la nit.

Ressenya de Màrius Torres

Ressenya del documental entre l’herba i els núvols (Màrius Torres).

Aquest documental sobre la vida del gran poeta català Màrius Torres comença amb l’explicació de la vida del poeta i algun fet rellevant d’ell esmentat per diferents persones que van tenir o han tingut algun tipus de relació amb ell. A partir d’aquestes veus podem conèixer la vida de M. Torres. Aquests testimoniatges han tingut diferents papers en la vida del poeta; uns són familiars de Màrius Torres, altres fent que havia estat amb ell i finalment una persona que l’ha estudiat molt profundament però no l’ha conegut.

Els familiars que parlen sobre Torres són la seva germana, el seu germà i la seva cosina. Tots ells expliquen fets importants de la seva infància, el seu caràcter, etc. Era un persona introvertida, solitària, li agradava la convivència familiar, tenia gustos molt diferents als nens corrents, etc. Són moltes les històries i anècdotes que expliquen els seus familiars.

Després parla la Hermana Josefina, que era la infermera del Sanatori tuberculós en què es trobava Torres durant els seus últims anys de vida. La “Hermana” explica que va agafar molt bona relació amb ell. Diu que ell sempre llegia, escrivia però també estava rodejat de bones amistats com la Mercè Figueres (la Mahalta dels seus poemes), etc.

Finalment l’últim testimoniatge és la Margarita Prats, és la veu més distanciada ja que no l’arriba a conèixer. Ella explica que els poemes de Màriys Torres estan molt influïts pel seu context i per la seva vida. Explica també que els seus valors cauen i pateix un procés de tancament quan comença la seva malaltia i la guerra civil espanyola.

La segona part del reportatge narra la biografia de Màrius Torres. És important la funció de la música i de les fotografies. Se sent tocar un piano de fons quan parla de la vida del poeta ja que a Torres li agradava molt tocar el piano i se sent el violoncel quan parla de Pau Casals i quan parla del poble en el qual Màrius estiuejava, Sant Salvador.

Màrius Torres va néixer a Lleida l’agost del 1910. Era fill d’una família lleidatana. El pare i l’avi patern eren metges com ell. L’altre avi era advocat i professor de literatura. Aquest avi construeix una torre a la perifèria de Lleida on se troben tota la família, lloc en el qual el poeta si sent molt a gust.

El seu pare, Umbert Torres, i la seva mare, Maria Perenya, van donar molta importància a la formació dels seus fills. Ja des de ben petit M. Torres se sent captivat per la música i per la literatura. Màrius passà una adolescència solitària. Aquesta és marcada per la mort de la seva mare quan ell només tenia 18 anys. És una època molt trista ja que se l’estimava molt. És aleshores quan la seva tieta Contxita, més coneguda com Txita, es farà càrrec de tots els germans i d’ell.

La República fou un esdeveniment molt important per la família d’en Torres. Posteriorment, acabà els seus estudis de medicina i fa un viatge per França i Itàlia amb els companys de carrera. A la primavera del 1935 cau malalt i se’n va cap a als Pirineus per recuperar.se i aïllar-se. Però recau d’una manera molt forta al desembre del mateix any i s’adona que té tuberculosi. Immediatament, és ingressat en un Sanatori.

Allí llegeix molt, coneix a Mercè Figueres, una amistat llarga i molt important per a tots dos. Durant aquella època, el poeta escriu articles pel diari l’Ideal periòdic Republicà. Després d’uns llargs i durs sis mesos tot sembla tornà a la normalitat però és llavors quan comença la Guerra Civil Espanyola.

Durant l’etapa de la Guerra civil, el poeta escriu un diari pel seu germà, Víctor Torres, ja que ell està a la guerra i ho fa per tal que Víctor Torres sàpiga el dia dia del poeta. Després de la guerra civil, a causa de la derrota republicana, la seva família s’exilia a França.

Màrius Torres no perd mai l’esperança, tot i estar passant una etapa personal molt dura. No deixa mai de llegir i compartir amb els seus amics. AL publicà els seus primers poemes rep cartes del gran poeta Carles Riba que el motiven a seguir i li dedica algun poema. Manté correspondència amb Joan Sales, persona qui ajuda a tirar endavant amb la seva afició. Al llarg dels seus poemes, ell recorda constantment la seva ciutat, una Lleida idealitzada que ja no és la Lleida que ell coneixia. És per això, que el poeta vius moments d’enyorament, de tristesa, de melangia, etc. Tot i que sempre manté aquella alegria i il·lusió. Viu moment molt emotius com quan la seva germana el ve a visitar després de gairebé quatre anys sense veure’ls. Tot i que ell té un gran vitalisme, la seva malaltia empitjora per moments. Finalment, mor el 29 de desembre de 1942 amb l’edat de 32.

Entrevista televisiva a Espriu

                                       Salvador Espriu

1. Com es defineix Salvador Espriu a si mateix?

Ell es defineix com una persona sense biografia, com la persona més insípida i avorrida del món. A més, diu que poques coses pot dir sobre ell mateix.

2. Quins esdeveniments marquen la infància del poeta?

Quan era un nen, va estar malalt gairebé tres anys, no el deixaven parlar molt, és per això que s’endinsà al món literari, llegint. Espriu tenia quatre germans més, ell era el segon més gran i només van sobreviure tres, dos germans van morir. Les morts dels seus dos germans, el germà gran i la gran de les germanes, van succeir en un període de temps moly curt, això li afectà molt.

3. Quines conseqüències van tenir?

4. Quines eren les seves aficions?

Les seves aficions eren estudiar història, ser escriptor/literari. Li agradava molt viatjar i voldria haver continuat estudiant però la Guerra civil li esgarrà els plans.

5. Quina va ser la professió d’Espriu? Responia a una veritable vocació?

El seu pare era notari, ell morí al 40 i li va traspassar la seva notaria, convertint-se així Espriu en un notari per poder continuar endavant i alimentar a la seva família.  Ell no li agradava, ell volia escriure però va haver de rebutjar això durant uns 20 llargs i durs anys. Òbviament, no responia a la seva vocació, ja que la seva era escriure i no fer-se càrrec d’una notaria.

6. Què suposarà per a ell?

Això li suposà, com ja he dit anteriorment, viure uns 20 anys molt durs en què no va poder fer el que li agradava.

7. Com li agradaria que li diguessin? Per què?

Ell no volia que el diguessin poeta Espriu, sinó que volia que l’anomenessin escriptor Escriu. Ja que ell creu que ningú és un poeta.

8. Què vol dir que “ha tocat totes les tecles de la literatura”?

Vol dir que no solament ha escrit poesia, sinó que ha passat per tots els gèneres (novel·la, teatre i poesia). Ha tocat tots els gèneres de la literatura.

9. Quines tradicions recorre en el gènere teatral?

Les grecoromanes (Antígona).

10. Quins són els seus temes profunds i recurrents?

Els temes que surten presents en les seves obres són el drama, hi apareix sempre, i la mort que hi apareix de tant en tant.

11. Quina mort és la que preocupa a Espriu?

Ell no li preocupa la mort inevitable, la mort que nosaltres coneixem la qual estem sotmesos a ella. Sinó pels temps apocalíptics que viuen. Ell creu, i molt encertadament, que el propi humà acabarà amb el món.

12. Qui jutjarà la seva poesia?

Espriu diu que ell no és ningú per jutjar la seva poesia, seria molt indecent fer això. Són els lectors els que l’han de jutgar.

13. Quin gènere conreà després de la Guerra Civil? Per què?

Es decanta per la poesia, per una raó política. Pel simple fet que la censura durant aquells temps era molt forta i tot estava molt controlat, però no el gènere de la poesia, molts cops també perquè els censuradors no entenien el que realment volia dir aquell poema, el sentit pragmàtic. Hi havia molta més llibertat que en els altres gèneres per poder expressar-se.

14. Quin indret geogràfic va tenir gran importància en la seva vida? Com es coneix literàriament?

Arenys de Mar, o com ell anomena Sinera. És el seu lloc de retorn a la infantesa, és allí on es refugia en el passat, en uns temps millors.

15. Quina és la finalitat amb què es van reunir un grup d’intel·lectuals l’any 1970?

Per combatre la baixa qualitat de la poesia en aquell temps, degut a l’època de repressió.

16. Com es defineix Salvador Espriu? Com afecta això a la seva obra?

És defineix com una persona molt metòdica, molt perfeccionista. Una persona que es capfica per tot. Això li condueix a retocar i revisar tota la seva anterior obra, buscant així la perfecció, l’obra Ben Feta.

17. Què ha comportat per al poeta l’acte d’escriure?

Escriure no ha estat un plaer per a ell. Ha estat un dolor, un patiment. Pel fet que és una escriptura basada en la revisió.

18. Quin desig dirigeix Espriu cap a la gent jove?

A ell li complauria molt que la gent jove li agradés i els hi servís la seva poesia.

La bella dama del tramvia

                                    

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per set estrofes, de quatre versos cadascuna. Els tres primers versos de cada estrofa són dodecasíl·labs mentre que l’últim és octosíl·lab. La rima és consonant i masculina als versos parells i femenina als imparells.

El tema és l’amor fugaç de caire urbà que inspira a Carner, idealitzant així la dama, però fent que sigui un rècord fugaç i a la vegada etern i bell.

El poema es pot dividir en tres parts: la primera part que correspondria a les tres primeres estrofes, la segona part que correspon a la quarta, cinquena i sisena estrofa i l’última part que és la estrofa final.

A la primera estrofa se’ns situa l’espai, la parada d’un tramvia, probablement un de Barcelona.  Ens parla de la diversitat de gent que es pot trobar en un tramvia,  destacant una dama molt bella. Quan anomena aquesta senyora, diu que és eterna, volent dir que sempre perdurarà el record d’aquesta dama en la seva memòria. Hi ha un antítesis entre la gent que s’hi pot trobar: (smarts, gent elegant i gent de la pescateria, gent pobre, més bruta).

Durant tota la segona estrofa, Carner ens descriu com és aquesta dama, un dama que desperta desig, és molt bella. Hi suposa que deu ser d’un país exòtic o molt civilitzat, parlant en una manera molt melodiosa, harmònica.

És en la tercera estrofa quan el tramvia està apunt de marxar, i Carner sap perfectament el que suposarà això, apagarà el sentiment que tenia el narrador. És per això que acaba l’estrofa amb el dubte de pujar o no al tramvia. I dubta que si pugés aquella dama seria tan perfecte com se l’imagina.

És així com acaba la primera part del poema, a l’expectativa de saber el que respondrà l’autor envers la pregunta que es formula just en l’anterior estrofa. Aquesta primera part també serveix per descriure’ns com és aquesta dama.

Comença la quarta estrofa, responent la pregunta que s’havia qüestionat anteriorment. És un no contundent, que no deixa possibilitat a cap altra resposta. Diu que més val que s’allunyi ja que si la coneixes bé, la realitat xocaria fortament amb el que havia imaginat en un principi. Ja que ell ha idealitzat la dama i si pugés al tramvia segurament s’emportaria una decepció.

És en la cinquena estrofa quan comença a desmerèixer i desprestigiar la dama. Diu que el més segur és que no seria una dama pura, no seria culte; així seria la realitat.

Els dos primers versos de la següent estrofa continua parlant de la realitat en que es veu desprestigiada la dama, ja sigui pel seu comportament, per la seva forma de ser o per la seva forma de parlar. I als dos últims versos, aconsella als poetes que no agafin el tramvia, sinó que vagin a peu. Ja que és millor la solitud, i s’ha d’anar a poc a poc per aconseguir l’alta bellesa duradora (no fugaç com la que Bella dama del tramvia).

I per últim, a la setena i última estrofa Carner fa una reflexió explicant el xoc entre l’irreal i la realitat ja que aquesta última provoca desencís. Diu que la majoria de les esperances són fugaces com la bella dama del tramvia. Crida al jovent perquè vagi en compte amb això, que no sigui fantasiós, ja que totes les il·lusions són com les del poema.

Mitjançant el to irònic, distanciat, no transcendent, porta cap a la reflexió estètica. Mostra la seva famosa teoria de l’home poètic, la teoria del pretext i de la idealització de la realitat. Està escrit en un llenguatge senzill, tot i que alguns mots són antics. És, per tant, un poema noucentista perquè idealitza la dama, però fa que sigui preferible un moment fugaç, però aquest a la vegada serà etern, ja que si realment l’arribés a conèixer bé, se’n portaria una decepció.

Els símbols

 Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per quatre estrofes, dos quartets i dos tercets. Per tant. El poema és un sonet. Els versos són alexandrins(6+6), versos d’art major. La rima és consonant, 12A,12B,12B,12A (...)12D,12E,12E. Alterna la rima masculina amb la femenina.

El tema del poema és descriure la dona grassa que puja al tramvia. Una dona grassa, basta, etc. la senyora està molt lluny de tota la perfecció noucentista. És per això, que Carner mitjançant la ironia, que li serveix per distanciar-se ja que a ell no li afecta, se’n riu d’una manera més juganera de la senyora grassa.

El poema, com ja he dit anteriorment, està format per quatre estrofes, que cadascuna corresponen a una part específica i funció específica del poema.

A la primera estrofa, comença amb un to més antic en què compara des de la visió antiga la Lluna amb una noia casta, ja que les dues coses són pures, boniques. Just després compara els poetes amb el Sol perquè els dos són resplendents, els dos il·luminen el camí, d’una manera metafòrica, els noucentistes feien avançar Catalunya, l’il·luminaven. Posteriorment, ens presenta l’estació, un estiu molt calorosos, que fins i tot la camiseta s’enganxa a la pell. En aquesta estrofa hi trobem: comparacions i una aposició.

A la segona estrofa, ens descriu com és aquesta dona que està esperant impacientment el seu tramvia. És una dona grassa, boteruda, etc. Per tant, és la típica dona rural, que Carner idealitzaria, lletja i grassa.

A la tercera estrofa, ens presenta que el tramvia s’atura a la parada i explica el simple fet de pujar al tramvia, però es veurà posteriorment, que aquesta acció li costarà molt a la senyora grassa. Hi ha un encavalcament al vers 9-10.

I per últim, la quarta estrofa és la tragèdia ja que la senyora intenta pujar al tramvia però degut al seu sobre pes no pot, Carner descriu amb un to irònic aquesta situació, que fins i tot dues persones l’han d’ajudar a pujar.

Per tant, ens trobem en un dels molts poemes humorístics i irònics escrits a l’etapa primerenca noucentista de Carner. Utilitza un llenguatge senzill, fàcil de comprendre. Podríem dir que és ridiculitza clarament a la senyora que intenta pujar al tramvia, ja que una acció tan fàcil a simple vista, degut al seu excessiu pes li costa molt i fins i tot necessita l’ajuda dels demés.