Presència
és un poema escrit per l’autor (post)simbolista Màrius
Torres. Cal destacar, a priori, el títol d’aquest poema. La poesia de Torres
està fortament influenciada pels fets que transcorren a la seva vida, sobretot
els temes que tracta són els relacionats amb la mort, amb l’amor, els records,
etc. Però tot i que quan escriu la seva poesia ja està greument malalt i li
queden pocs anys de vida, no perd mai l’esperança, és un vitalista.
Aquest poema està dividit en quatre estrofes,
dues de les quals són quartets i les altres dues tercets; és un sonet. La
estructura d’aquest poema, per tant, està molt treballada. Alterna la rima
masculina i la femenina, amb una rima consonant. Els versos són alexandrins
(6+6), als quartets la rima és creu-creuada (ABBA;CDDC) i als tercets és
(EEF;GGF).
El tema del poema és el record infantil que el
jo-líric té d’un ésser estimat. Tal i com ho descriu, podem intuir que aquesta
figura és la mare, ja ella va morir quan Torres tenia tan sols 18 anys.
El poema el podem dividir en dues parts. La
primera part és la que està formada pels dos quartets.
En el primer quartet el poeta ens fa saber que
el fet de pensar en ella el fa feliç (“em plau”, v.3). Recorda una acció que li
feia la seva mare quan ell era petit, ja fa molt de temps (“antany”,v.2). I el
seu record no passa desapercebut, és a dir, és sonor. Ell té un bon record.
Acaba amb un antítesi (“tenebra clara”,v.4) que significa que aquest record que
es produeix quan tanca els ulls, a la fosca, no deixa de ser clar. Té, per
tant, una visió esperançadora i feliç d’aquest record.
En el segon quartet és important el joc dels
adverbis de lloc. En un primer moment el jo-poètic la sent lluny; estudia i
analitza cada minúscul fet d’aquest moviment. Però en el vers set diu que, de
sobte, ella s’atura, però ja està molt a prop. Tan a prop que pot olorar aquell
perfum ple de vida que se solia posar. Hi ha un altre antítesi (“rosa rància”,
v.7) que significa que fou una rosa mentre estava viva, però ara al estar morta
està passada/”podrida”. Torres recorda així fins i tot l’olor que feia la seva
estimada mare.
En la tercera estrofa explica que tot s’atura
quan es produeix la presència de la seva mare; no hi ha cap lloc per a pensar,
per als sentits, etc. Es produeix un silenci.
Finalment, en l’última estrofa torna aparèixer
la composició de l’oració en condicional, fet que implica un desig de possessió
impossible d’assolir. Torres ens presenta aquest desig d’abraçar-la i també és
important la manera com es refereix a la seva mare (“somni de cada dia!”,v.13)
ja que la seva mare no deixa de ser un somni que ell somnia diàriament. Aquest
fet es corrobora quan diu l’últim vers que aquesta presència desapareixerà quan
ell torni a obrir els ulls, fet que implica que sigui un mer somni.
Dins del poema hi podem trobar diversos tòpics,
cal ressaltar el tòpic de la nit i el tòpic literari “dona angelicata” ja que
es descriu a la seva mare com un àngel, un record perfecte, però el que es fa més
curiós és el fet que no se’ns descriu físicament, però s’insinua a través dels
sentits (olor, oïda, tacte, etc.), se’n desprèn així del record de la seva
figura materna.
Per tant, ens trobem davant d’un poema ple de
records i emocions del poeta. Presència és
un dels pocs poemes purament amorosos que escriu Torres. Tot i que no és un
poema amorós típic, com és el de Cançó a
Mahalta, sinó que és un poema d’amor familiar, que sorgeix d’un record
trist però a la vegada plaent que té d’un familiar mort, de la seva mare. El
poema, com és corrent amb Torres, està situat a la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada