Comentari de text: Presència:

Presència és un poema escrit per l’autor (post)simbolista Màrius Torres. Cal destacar, a priori, el títol d’aquest poema. La poesia de Torres està fortament influenciada pels fets que transcorren a la seva vida, sobretot els temes que tracta són els relacionats amb la mort, amb l’amor, els records, etc. Però tot i que quan escriu la seva poesia ja està greument malalt i li queden pocs anys de vida, no perd mai l’esperança, és un vitalista.

Aquest poema està dividit en quatre estrofes, dues de les quals són quartets i les altres dues tercets; és un sonet. La estructura d’aquest poema, per tant, està molt treballada. Alterna la rima masculina i la femenina, amb una rima consonant. Els versos són alexandrins (6+6), als quartets la rima és creu-creuada (ABBA;CDDC) i als tercets és (EEF;GGF).

El tema del poema és el record infantil que el jo-líric té d’un ésser estimat. Tal i com ho descriu, podem intuir que aquesta figura és la mare, ja ella va morir quan Torres tenia  tan sols 18 anys.

El poema el podem dividir en dues parts. La primera part és la que està formada pels dos quartets.

En el primer quartet el poeta ens fa saber que el fet de pensar en ella el fa feliç (“em plau”, v.3). Recorda una acció que li feia la seva mare quan ell era petit, ja fa molt de temps (“antany”,v.2). I el seu record no passa desapercebut, és a dir, és sonor. Ell té un bon record. Acaba amb un antítesi (“tenebra clara”,v.4) que significa que aquest record que es produeix quan tanca els ulls, a la fosca, no deixa de ser clar. Té, per tant, una visió esperançadora i feliç d’aquest record.

En el segon quartet és important el joc dels adverbis de lloc. En un primer moment el jo-poètic la sent lluny; estudia i analitza cada minúscul fet d’aquest moviment. Però en el vers set diu que, de sobte, ella s’atura, però ja està molt a prop. Tan a prop que pot olorar aquell perfum ple de vida que se solia posar. Hi ha un altre antítesi (“rosa rància”, v.7) que significa que fou una rosa mentre estava viva, però ara al estar morta està passada/”podrida”. Torres recorda així fins i tot l’olor que feia la seva estimada mare.

En la tercera estrofa explica que tot s’atura quan es produeix la presència de la seva mare; no hi ha cap lloc per a pensar, per als sentits, etc. Es produeix un silenci.

Finalment, en l’última estrofa torna aparèixer la composició de l’oració en condicional, fet que implica un desig de possessió impossible d’assolir. Torres ens presenta aquest desig d’abraçar-la i també és important la manera com es refereix a la seva mare (“somni de cada dia!”,v.13) ja que la seva mare no deixa de ser un somni que ell somnia diàriament. Aquest fet es corrobora quan diu l’últim vers que aquesta presència desapareixerà quan ell torni a obrir els ulls, fet que implica que sigui un mer somni.

Dins del poema hi podem trobar diversos tòpics, cal ressaltar el tòpic de la nit i el tòpic literari “dona angelicata” ja que es descriu a la seva mare com un àngel, un record perfecte, però el que es fa més curiós és el fet que no se’ns descriu físicament, però s’insinua a través dels sentits (olor, oïda, tacte, etc.), se’n desprèn així del record de la seva figura materna.

Per tant, ens trobem davant d’un poema ple de records i emocions del poeta. Presència és un dels pocs poemes purament amorosos que escriu Torres. Tot i que no és un poema amorós típic, com és el de Cançó a Mahalta, sinó que és un poema d’amor familiar, que sorgeix d’un record trist però a la vegada plaent que té d’un familiar mort, de la seva mare. El poema, com és corrent amb Torres, està situat a la nit.