La bella dama del tramvia

                                    

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per set estrofes, de quatre versos cadascuna. Els tres primers versos de cada estrofa són dodecasíl·labs mentre que l’últim és octosíl·lab. La rima és consonant i masculina als versos parells i femenina als imparells.

El tema és l’amor fugaç de caire urbà que inspira a Carner, idealitzant així la dama, però fent que sigui un rècord fugaç i a la vegada etern i bell.

El poema es pot dividir en tres parts: la primera part que correspondria a les tres primeres estrofes, la segona part que correspon a la quarta, cinquena i sisena estrofa i l’última part que és la estrofa final.

A la primera estrofa se’ns situa l’espai, la parada d’un tramvia, probablement un de Barcelona.  Ens parla de la diversitat de gent que es pot trobar en un tramvia,  destacant una dama molt bella. Quan anomena aquesta senyora, diu que és eterna, volent dir que sempre perdurarà el record d’aquesta dama en la seva memòria. Hi ha un antítesis entre la gent que s’hi pot trobar: (smarts, gent elegant i gent de la pescateria, gent pobre, més bruta).

Durant tota la segona estrofa, Carner ens descriu com és aquesta dama, un dama que desperta desig, és molt bella. Hi suposa que deu ser d’un país exòtic o molt civilitzat, parlant en una manera molt melodiosa, harmònica.

És en la tercera estrofa quan el tramvia està apunt de marxar, i Carner sap perfectament el que suposarà això, apagarà el sentiment que tenia el narrador. És per això que acaba l’estrofa amb el dubte de pujar o no al tramvia. I dubta que si pugés aquella dama seria tan perfecte com se l’imagina.

És així com acaba la primera part del poema, a l’expectativa de saber el que respondrà l’autor envers la pregunta que es formula just en l’anterior estrofa. Aquesta primera part també serveix per descriure’ns com és aquesta dama.

Comença la quarta estrofa, responent la pregunta que s’havia qüestionat anteriorment. És un no contundent, que no deixa possibilitat a cap altra resposta. Diu que més val que s’allunyi ja que si la coneixes bé, la realitat xocaria fortament amb el que havia imaginat en un principi. Ja que ell ha idealitzat la dama i si pugés al tramvia segurament s’emportaria una decepció.

És en la cinquena estrofa quan comença a desmerèixer i desprestigiar la dama. Diu que el més segur és que no seria una dama pura, no seria culte; així seria la realitat.

Els dos primers versos de la següent estrofa continua parlant de la realitat en que es veu desprestigiada la dama, ja sigui pel seu comportament, per la seva forma de ser o per la seva forma de parlar. I als dos últims versos, aconsella als poetes que no agafin el tramvia, sinó que vagin a peu. Ja que és millor la solitud, i s’ha d’anar a poc a poc per aconseguir l’alta bellesa duradora (no fugaç com la que Bella dama del tramvia).

I per últim, a la setena i última estrofa Carner fa una reflexió explicant el xoc entre l’irreal i la realitat ja que aquesta última provoca desencís. Diu que la majoria de les esperances són fugaces com la bella dama del tramvia. Crida al jovent perquè vagi en compte amb això, que no sigui fantasiós, ja que totes les il·lusions són com les del poema.

Mitjançant el to irònic, distanciat, no transcendent, porta cap a la reflexió estètica. Mostra la seva famosa teoria de l’home poètic, la teoria del pretext i de la idealització de la realitat. Està escrit en un llenguatge senzill, tot i que alguns mots són antics. És, per tant, un poema noucentista perquè idealitza la dama, però fa que sigui preferible un moment fugaç, però aquest a la vegada serà etern, ja que si realment l’arribés a conèixer bé, se’n portaria una decepció.