Els símbols

 Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per quatre estrofes, dos quartets i dos tercets. Per tant. El poema és un sonet. Els versos són alexandrins(6+6), versos d’art major. La rima és consonant, 12A,12B,12B,12A (...)12D,12E,12E. Alterna la rima masculina amb la femenina.

El tema del poema és descriure la dona grassa que puja al tramvia. Una dona grassa, basta, etc. la senyora està molt lluny de tota la perfecció noucentista. És per això, que Carner mitjançant la ironia, que li serveix per distanciar-se ja que a ell no li afecta, se’n riu d’una manera més juganera de la senyora grassa.

El poema, com ja he dit anteriorment, està format per quatre estrofes, que cadascuna corresponen a una part específica i funció específica del poema.

A la primera estrofa, comença amb un to més antic en què compara des de la visió antiga la Lluna amb una noia casta, ja que les dues coses són pures, boniques. Just després compara els poetes amb el Sol perquè els dos són resplendents, els dos il·luminen el camí, d’una manera metafòrica, els noucentistes feien avançar Catalunya, l’il·luminaven. Posteriorment, ens presenta l’estació, un estiu molt calorosos, que fins i tot la camiseta s’enganxa a la pell. En aquesta estrofa hi trobem: comparacions i una aposició.

A la segona estrofa, ens descriu com és aquesta dona que està esperant impacientment el seu tramvia. És una dona grassa, boteruda, etc. Per tant, és la típica dona rural, que Carner idealitzaria, lletja i grassa.

A la tercera estrofa, ens presenta que el tramvia s’atura a la parada i explica el simple fet de pujar al tramvia, però es veurà posteriorment, que aquesta acció li costarà molt a la senyora grassa. Hi ha un encavalcament al vers 9-10.

I per últim, la quarta estrofa és la tragèdia ja que la senyora intenta pujar al tramvia però degut al seu sobre pes no pot, Carner descriu amb un to irònic aquesta situació, que fins i tot dues persones l’han d’ajudar a pujar.

Per tant, ens trobem en un dels molts poemes humorístics i irònics escrits a l’etapa primerenca noucentista de Carner. Utilitza un llenguatge senzill, fàcil de comprendre. Podríem dir que és ridiculitza clarament a la senyora que intenta pujar al tramvia, ja que una acció tan fàcil a simple vista, degut al seu excessiu pes li costa molt i fins i tot necessita l’ajuda dels demés.