El combat dels poetes

El poema "El combat del poetes" fou escrit pel (post)simbolista Màrius Torres. Aquest poema és de l'abril del 1937. Torres ha estat un dels grans referents del simbolisme i, tot i que mor amb molts pocs anys i no es formà per a poeta, la seva poesia neix del fruit selecte d'una altíssima exigència. Aquest poema, en concret, té una voluntat expressiva molt gran i el principal objectiu és aconsellar o dir què han de fer els poetes, inclòs ell, per a poder assolir l'excel·lència , però una excel·lència que ell qualifica, a la vegada, d'inútil.
"El combat dels poetes" és un poema d'un caire molt diferent als típics que escriu Torres, ja que normalment Màrius Torres fa una poesia molt personal i íntima relacionada amb els seu estat d'ànim, més aviat, de vida; amb la nit, el paisatge, els records, etc. I, aquest poema, en canvi, es dirigeix a tots els poetes i té una funció d'expressar/transmetre un missatge.

El combat dels poetes està format per dos quartets i dos tercets. Per tant, ens trobem davant d'un sonet. Els versos són alexandrins (6+6) amb cesura als mots aguts. La rima és consonant, als quartets és creu-creuada (ABBA;BAAB) i als tercets (CCD;EED).

El tema del poema és transmetre un missatge sobre la visió personal, i en aquest cas també militant, que té Torres sobre com els poetes han d'enfrontar-se amb la poesia, és a dir, què han de fer per assolir una poesia excel·lent i no una de banal.

El poema el podem dividir en dues grans parts que s'ajusten a l'estructura que té el poema (els dos quartets i els dos tercets).

El primer quartet comença dirigint-se a tots els poetes i fa referència al nom del títol ja que compara el poeta amb un arquer, els dos han de ser precisos i eficaços, uns amb la retòrica i els altres amb els arcs i les fletxes. A part de la comparació, també apareix una metàfora ja que els arcs a la vegada són la poesia per als poetes. Ens situa en una dimensió dramàtica, en "un combat obscur" d'un poeta i d'un arquer.
És una estrofa amb una contundència adient i necessària i utilitza un to exhortatiu que es veu amb l'ús de l'imperatiu ("tíbem",v.4).

El segon quartet comença igual que el primer; dirigint-se als poetes ara com <<sagitaris damnats>> referint-se que són soldats, més ben dit arquers, condemnats a sostenir el dur i inexcusable combat que és la poesia. Durant aquesta estrofa continua amb la metàfora i la comparació que fa entre els poetes i els arquers. Aquest quartet aporta una descripció dels sentiments que provoca a un arquer, a la vegada també a un poeta, quan ha de disparar la seva fletxa. Cal destacar també la metàfora que identifica l'ànima del poeta amb <<la corda dolorosa que es torç i paga>>.

Per tant, constatem que en el primer quartet l'ambientació i els termes escollits pertanyien per complet al camp semàntic dels soldats (arquers). I en el segon, en canvi, posa l'accent en el dolor que provoca l'esforç en el combat.

En el primer tercet posa èmfasi en el fet que com millor sigui aquesta tècnica i aquesta força de l'arquer, permetrà que les seves fletxes, la poesia, arribaran més a lluny, fins a assolir la glòria, la victòria ("el vi daurat de la victòria",v.11). És  una estrofa plena d'esperances.

Finalment, en l'últim vers explica que l'esperit/l'ànima dels poetes està distès igual que l'arc. Els versos disparats per aquests volaran llargament i assoliran l'objectiu tot i que diu en un to un pèl dramàtic que "es perdran en el cel inútil de la glòria", que a la vegada això és desdramatitzat ja que té més que assumida la seva tasca, referint-se així a què les obres tenen una gran volada.

Ens trobem davant d'un dels poemes més importants de Màrius Torres. Cal destacar que al llarg d'aquest poema s'utlitzen contínuament verbs que impliquen acció (tíbem, dobleguem, etc.) És un poema que se centra en l'explicació mitjançant aquesta metàfora i comparació constant del arquer i els poetes. Tot el que fan per a què els seus poemes tinguin un ressò important, és a dir, perquè siguin uns bons poemes, que siguin importants i que assoleixin la glòria, tal com ho fa l'arquer precís, constant, fort, etc, en un combat. És aquest el perquè d'aquest títol ja que aquest és el combat dels poetes, fent referència que la vida és com un combat, un de difícil i s'ha de remarcar aquesta dificultat que té fer versos

Comentari de text: Presència:

Presència és un poema escrit per l’autor (post)simbolista Màrius Torres. Cal destacar, a priori, el títol d’aquest poema. La poesia de Torres està fortament influenciada pels fets que transcorren a la seva vida, sobretot els temes que tracta són els relacionats amb la mort, amb l’amor, els records, etc. Però tot i que quan escriu la seva poesia ja està greument malalt i li queden pocs anys de vida, no perd mai l’esperança, és un vitalista.

Aquest poema està dividit en quatre estrofes, dues de les quals són quartets i les altres dues tercets; és un sonet. La estructura d’aquest poema, per tant, està molt treballada. Alterna la rima masculina i la femenina, amb una rima consonant. Els versos són alexandrins (6+6), als quartets la rima és creu-creuada (ABBA;CDDC) i als tercets és (EEF;GGF).

El tema del poema és el record infantil que el jo-líric té d’un ésser estimat. Tal i com ho descriu, podem intuir que aquesta figura és la mare, ja ella va morir quan Torres tenia  tan sols 18 anys.

El poema el podem dividir en dues parts. La primera part és la que està formada pels dos quartets.

En el primer quartet el poeta ens fa saber que el fet de pensar en ella el fa feliç (“em plau”, v.3). Recorda una acció que li feia la seva mare quan ell era petit, ja fa molt de temps (“antany”,v.2). I el seu record no passa desapercebut, és a dir, és sonor. Ell té un bon record. Acaba amb un antítesi (“tenebra clara”,v.4) que significa que aquest record que es produeix quan tanca els ulls, a la fosca, no deixa de ser clar. Té, per tant, una visió esperançadora i feliç d’aquest record.

En el segon quartet és important el joc dels adverbis de lloc. En un primer moment el jo-poètic la sent lluny; estudia i analitza cada minúscul fet d’aquest moviment. Però en el vers set diu que, de sobte, ella s’atura, però ja està molt a prop. Tan a prop que pot olorar aquell perfum ple de vida que se solia posar. Hi ha un altre antítesi (“rosa rància”, v.7) que significa que fou una rosa mentre estava viva, però ara al estar morta està passada/”podrida”. Torres recorda així fins i tot l’olor que feia la seva estimada mare.

En la tercera estrofa explica que tot s’atura quan es produeix la presència de la seva mare; no hi ha cap lloc per a pensar, per als sentits, etc. Es produeix un silenci.

Finalment, en l’última estrofa torna aparèixer la composició de l’oració en condicional, fet que implica un desig de possessió impossible d’assolir. Torres ens presenta aquest desig d’abraçar-la i també és important la manera com es refereix a la seva mare (“somni de cada dia!”,v.13) ja que la seva mare no deixa de ser un somni que ell somnia diàriament. Aquest fet es corrobora quan diu l’últim vers que aquesta presència desapareixerà quan ell torni a obrir els ulls, fet que implica que sigui un mer somni.

Dins del poema hi podem trobar diversos tòpics, cal ressaltar el tòpic de la nit i el tòpic literari “dona angelicata” ja que es descriu a la seva mare com un àngel, un record perfecte, però el que es fa més curiós és el fet que no se’ns descriu físicament, però s’insinua a través dels sentits (olor, oïda, tacte, etc.), se’n desprèn així del record de la seva figura materna.

Per tant, ens trobem davant d’un poema ple de records i emocions del poeta. Presència és un dels pocs poemes purament amorosos que escriu Torres. Tot i que no és un poema amorós típic, com és el de Cançó a Mahalta, sinó que és un poema d’amor familiar, que sorgeix d’un record trist però a la vegada plaent que té d’un familiar mort, de la seva mare. El poema, com és corrent amb Torres, està situat a la nit.

Ressenya de Màrius Torres

Ressenya del documental entre l’herba i els núvols (Màrius Torres).

Aquest documental sobre la vida del gran poeta català Màrius Torres comença amb l’explicació de la vida del poeta i algun fet rellevant d’ell esmentat per diferents persones que van tenir o han tingut algun tipus de relació amb ell. A partir d’aquestes veus podem conèixer la vida de M. Torres. Aquests testimoniatges han tingut diferents papers en la vida del poeta; uns són familiars de Màrius Torres, altres fent que havia estat amb ell i finalment una persona que l’ha estudiat molt profundament però no l’ha conegut.

Els familiars que parlen sobre Torres són la seva germana, el seu germà i la seva cosina. Tots ells expliquen fets importants de la seva infància, el seu caràcter, etc. Era un persona introvertida, solitària, li agradava la convivència familiar, tenia gustos molt diferents als nens corrents, etc. Són moltes les històries i anècdotes que expliquen els seus familiars.

Després parla la Hermana Josefina, que era la infermera del Sanatori tuberculós en què es trobava Torres durant els seus últims anys de vida. La “Hermana” explica que va agafar molt bona relació amb ell. Diu que ell sempre llegia, escrivia però també estava rodejat de bones amistats com la Mercè Figueres (la Mahalta dels seus poemes), etc.

Finalment l’últim testimoniatge és la Margarita Prats, és la veu més distanciada ja que no l’arriba a conèixer. Ella explica que els poemes de Màriys Torres estan molt influïts pel seu context i per la seva vida. Explica també que els seus valors cauen i pateix un procés de tancament quan comença la seva malaltia i la guerra civil espanyola.

La segona part del reportatge narra la biografia de Màrius Torres. És important la funció de la música i de les fotografies. Se sent tocar un piano de fons quan parla de la vida del poeta ja que a Torres li agradava molt tocar el piano i se sent el violoncel quan parla de Pau Casals i quan parla del poble en el qual Màrius estiuejava, Sant Salvador.

Màrius Torres va néixer a Lleida l’agost del 1910. Era fill d’una família lleidatana. El pare i l’avi patern eren metges com ell. L’altre avi era advocat i professor de literatura. Aquest avi construeix una torre a la perifèria de Lleida on se troben tota la família, lloc en el qual el poeta si sent molt a gust.

El seu pare, Umbert Torres, i la seva mare, Maria Perenya, van donar molta importància a la formació dels seus fills. Ja des de ben petit M. Torres se sent captivat per la música i per la literatura. Màrius passà una adolescència solitària. Aquesta és marcada per la mort de la seva mare quan ell només tenia 18 anys. És una època molt trista ja que se l’estimava molt. És aleshores quan la seva tieta Contxita, més coneguda com Txita, es farà càrrec de tots els germans i d’ell.

La República fou un esdeveniment molt important per la família d’en Torres. Posteriorment, acabà els seus estudis de medicina i fa un viatge per França i Itàlia amb els companys de carrera. A la primavera del 1935 cau malalt i se’n va cap a als Pirineus per recuperar.se i aïllar-se. Però recau d’una manera molt forta al desembre del mateix any i s’adona que té tuberculosi. Immediatament, és ingressat en un Sanatori.

Allí llegeix molt, coneix a Mercè Figueres, una amistat llarga i molt important per a tots dos. Durant aquella època, el poeta escriu articles pel diari l’Ideal periòdic Republicà. Després d’uns llargs i durs sis mesos tot sembla tornà a la normalitat però és llavors quan comença la Guerra Civil Espanyola.

Durant l’etapa de la Guerra civil, el poeta escriu un diari pel seu germà, Víctor Torres, ja que ell està a la guerra i ho fa per tal que Víctor Torres sàpiga el dia dia del poeta. Després de la guerra civil, a causa de la derrota republicana, la seva família s’exilia a França.

Màrius Torres no perd mai l’esperança, tot i estar passant una etapa personal molt dura. No deixa mai de llegir i compartir amb els seus amics. AL publicà els seus primers poemes rep cartes del gran poeta Carles Riba que el motiven a seguir i li dedica algun poema. Manté correspondència amb Joan Sales, persona qui ajuda a tirar endavant amb la seva afició. Al llarg dels seus poemes, ell recorda constantment la seva ciutat, una Lleida idealitzada que ja no és la Lleida que ell coneixia. És per això, que el poeta vius moments d’enyorament, de tristesa, de melangia, etc. Tot i que sempre manté aquella alegria i il·lusió. Viu moment molt emotius com quan la seva germana el ve a visitar després de gairebé quatre anys sense veure’ls. Tot i que ell té un gran vitalisme, la seva malaltia empitjora per moments. Finalment, mor el 29 de desembre de 1942 amb l’edat de 32.