Entrevista televisiva a Espriu

                                       Salvador Espriu

1. Com es defineix Salvador Espriu a si mateix?

Ell es defineix com una persona sense biografia, com la persona més insípida i avorrida del món. A més, diu que poques coses pot dir sobre ell mateix.

2. Quins esdeveniments marquen la infància del poeta?

Quan era un nen, va estar malalt gairebé tres anys, no el deixaven parlar molt, és per això que s’endinsà al món literari, llegint. Espriu tenia quatre germans més, ell era el segon més gran i només van sobreviure tres, dos germans van morir. Les morts dels seus dos germans, el germà gran i la gran de les germanes, van succeir en un període de temps moly curt, això li afectà molt.

3. Quines conseqüències van tenir?

4. Quines eren les seves aficions?

Les seves aficions eren estudiar història, ser escriptor/literari. Li agradava molt viatjar i voldria haver continuat estudiant però la Guerra civil li esgarrà els plans.

5. Quina va ser la professió d’Espriu? Responia a una veritable vocació?

El seu pare era notari, ell morí al 40 i li va traspassar la seva notaria, convertint-se així Espriu en un notari per poder continuar endavant i alimentar a la seva família.  Ell no li agradava, ell volia escriure però va haver de rebutjar això durant uns 20 llargs i durs anys. Òbviament, no responia a la seva vocació, ja que la seva era escriure i no fer-se càrrec d’una notaria.

6. Què suposarà per a ell?

Això li suposà, com ja he dit anteriorment, viure uns 20 anys molt durs en què no va poder fer el que li agradava.

7. Com li agradaria que li diguessin? Per què?

Ell no volia que el diguessin poeta Espriu, sinó que volia que l’anomenessin escriptor Escriu. Ja que ell creu que ningú és un poeta.

8. Què vol dir que “ha tocat totes les tecles de la literatura”?

Vol dir que no solament ha escrit poesia, sinó que ha passat per tots els gèneres (novel·la, teatre i poesia). Ha tocat tots els gèneres de la literatura.

9. Quines tradicions recorre en el gènere teatral?

Les grecoromanes (Antígona).

10. Quins són els seus temes profunds i recurrents?

Els temes que surten presents en les seves obres són el drama, hi apareix sempre, i la mort que hi apareix de tant en tant.

11. Quina mort és la que preocupa a Espriu?

Ell no li preocupa la mort inevitable, la mort que nosaltres coneixem la qual estem sotmesos a ella. Sinó pels temps apocalíptics que viuen. Ell creu, i molt encertadament, que el propi humà acabarà amb el món.

12. Qui jutjarà la seva poesia?

Espriu diu que ell no és ningú per jutjar la seva poesia, seria molt indecent fer això. Són els lectors els que l’han de jutgar.

13. Quin gènere conreà després de la Guerra Civil? Per què?

Es decanta per la poesia, per una raó política. Pel simple fet que la censura durant aquells temps era molt forta i tot estava molt controlat, però no el gènere de la poesia, molts cops també perquè els censuradors no entenien el que realment volia dir aquell poema, el sentit pragmàtic. Hi havia molta més llibertat que en els altres gèneres per poder expressar-se.

14. Quin indret geogràfic va tenir gran importància en la seva vida? Com es coneix literàriament?

Arenys de Mar, o com ell anomena Sinera. És el seu lloc de retorn a la infantesa, és allí on es refugia en el passat, en uns temps millors.

15. Quina és la finalitat amb què es van reunir un grup d’intel·lectuals l’any 1970?

Per combatre la baixa qualitat de la poesia en aquell temps, degut a l’època de repressió.

16. Com es defineix Salvador Espriu? Com afecta això a la seva obra?

És defineix com una persona molt metòdica, molt perfeccionista. Una persona que es capfica per tot. Això li condueix a retocar i revisar tota la seva anterior obra, buscant així la perfecció, l’obra Ben Feta.

17. Què ha comportat per al poeta l’acte d’escriure?

Escriure no ha estat un plaer per a ell. Ha estat un dolor, un patiment. Pel fet que és una escriptura basada en la revisió.

18. Quin desig dirigeix Espriu cap a la gent jove?

A ell li complauria molt que la gent jove li agradés i els hi servís la seva poesia.

La bella dama del tramvia

                                    

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per set estrofes, de quatre versos cadascuna. Els tres primers versos de cada estrofa són dodecasíl·labs mentre que l’últim és octosíl·lab. La rima és consonant i masculina als versos parells i femenina als imparells.

El tema és l’amor fugaç de caire urbà que inspira a Carner, idealitzant així la dama, però fent que sigui un rècord fugaç i a la vegada etern i bell.

El poema es pot dividir en tres parts: la primera part que correspondria a les tres primeres estrofes, la segona part que correspon a la quarta, cinquena i sisena estrofa i l’última part que és la estrofa final.

A la primera estrofa se’ns situa l’espai, la parada d’un tramvia, probablement un de Barcelona.  Ens parla de la diversitat de gent que es pot trobar en un tramvia,  destacant una dama molt bella. Quan anomena aquesta senyora, diu que és eterna, volent dir que sempre perdurarà el record d’aquesta dama en la seva memòria. Hi ha un antítesis entre la gent que s’hi pot trobar: (smarts, gent elegant i gent de la pescateria, gent pobre, més bruta).

Durant tota la segona estrofa, Carner ens descriu com és aquesta dama, un dama que desperta desig, és molt bella. Hi suposa que deu ser d’un país exòtic o molt civilitzat, parlant en una manera molt melodiosa, harmònica.

És en la tercera estrofa quan el tramvia està apunt de marxar, i Carner sap perfectament el que suposarà això, apagarà el sentiment que tenia el narrador. És per això que acaba l’estrofa amb el dubte de pujar o no al tramvia. I dubta que si pugés aquella dama seria tan perfecte com se l’imagina.

És així com acaba la primera part del poema, a l’expectativa de saber el que respondrà l’autor envers la pregunta que es formula just en l’anterior estrofa. Aquesta primera part també serveix per descriure’ns com és aquesta dama.

Comença la quarta estrofa, responent la pregunta que s’havia qüestionat anteriorment. És un no contundent, que no deixa possibilitat a cap altra resposta. Diu que més val que s’allunyi ja que si la coneixes bé, la realitat xocaria fortament amb el que havia imaginat en un principi. Ja que ell ha idealitzat la dama i si pugés al tramvia segurament s’emportaria una decepció.

És en la cinquena estrofa quan comença a desmerèixer i desprestigiar la dama. Diu que el més segur és que no seria una dama pura, no seria culte; així seria la realitat.

Els dos primers versos de la següent estrofa continua parlant de la realitat en que es veu desprestigiada la dama, ja sigui pel seu comportament, per la seva forma de ser o per la seva forma de parlar. I als dos últims versos, aconsella als poetes que no agafin el tramvia, sinó que vagin a peu. Ja que és millor la solitud, i s’ha d’anar a poc a poc per aconseguir l’alta bellesa duradora (no fugaç com la que Bella dama del tramvia).

I per últim, a la setena i última estrofa Carner fa una reflexió explicant el xoc entre l’irreal i la realitat ja que aquesta última provoca desencís. Diu que la majoria de les esperances són fugaces com la bella dama del tramvia. Crida al jovent perquè vagi en compte amb això, que no sigui fantasiós, ja que totes les il·lusions són com les del poema.

Mitjançant el to irònic, distanciat, no transcendent, porta cap a la reflexió estètica. Mostra la seva famosa teoria de l’home poètic, la teoria del pretext i de la idealització de la realitat. Està escrit en un llenguatge senzill, tot i que alguns mots són antics. És, per tant, un poema noucentista perquè idealitza la dama, però fa que sigui preferible un moment fugaç, però aquest a la vegada serà etern, ja que si realment l’arribés a conèixer bé, se’n portaria una decepció.

Els símbols

 Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per quatre estrofes, dos quartets i dos tercets. Per tant. El poema és un sonet. Els versos són alexandrins(6+6), versos d’art major. La rima és consonant, 12A,12B,12B,12A (...)12D,12E,12E. Alterna la rima masculina amb la femenina.

El tema del poema és descriure la dona grassa que puja al tramvia. Una dona grassa, basta, etc. la senyora està molt lluny de tota la perfecció noucentista. És per això, que Carner mitjançant la ironia, que li serveix per distanciar-se ja que a ell no li afecta, se’n riu d’una manera més juganera de la senyora grassa.

El poema, com ja he dit anteriorment, està format per quatre estrofes, que cadascuna corresponen a una part específica i funció específica del poema.

A la primera estrofa, comença amb un to més antic en què compara des de la visió antiga la Lluna amb una noia casta, ja que les dues coses són pures, boniques. Just després compara els poetes amb el Sol perquè els dos són resplendents, els dos il·luminen el camí, d’una manera metafòrica, els noucentistes feien avançar Catalunya, l’il·luminaven. Posteriorment, ens presenta l’estació, un estiu molt calorosos, que fins i tot la camiseta s’enganxa a la pell. En aquesta estrofa hi trobem: comparacions i una aposició.

A la segona estrofa, ens descriu com és aquesta dona que està esperant impacientment el seu tramvia. És una dona grassa, boteruda, etc. Per tant, és la típica dona rural, que Carner idealitzaria, lletja i grassa.

A la tercera estrofa, ens presenta que el tramvia s’atura a la parada i explica el simple fet de pujar al tramvia, però es veurà posteriorment, que aquesta acció li costarà molt a la senyora grassa. Hi ha un encavalcament al vers 9-10.

I per últim, la quarta estrofa és la tragèdia ja que la senyora intenta pujar al tramvia però degut al seu sobre pes no pot, Carner descriu amb un to irònic aquesta situació, que fins i tot dues persones l’han d’ajudar a pujar.

Per tant, ens trobem en un dels molts poemes humorístics i irònics escrits a l’etapa primerenca noucentista de Carner. Utilitza un llenguatge senzill, fàcil de comprendre. Podríem dir que és ridiculitza clarament a la senyora que intenta pujar al tramvia, ja que una acció tan fàcil a simple vista, degut al seu excessiu pes li costa molt i fins i tot necessita l’ajuda dels demés.

Bèlgica

Bèlgica

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. És el volum que conté més poemes inèdits i el més representatiu de la poesia que Carner escriu en aquest moment. Hi trobem alguns poemes carnerians més típicament de l’exili, que il·lustren la idea com a valor interior.

El poema Bèlgica és l’homenatge al país que l’havia acollit, alhora que constata la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya. Un cop més, doncs, l’ideal és amb ell. És a “Bèlgica”: en el país d’acollida, però també en el poema que rep aquest títol i que no és altra cosa que una creació.

El poema està format per quatre estrofes de 12, 13, 12 i 9 versos respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics , compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que aquest afavoreixen  una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor)

El tema del poema és l’homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, amb sensibilitat social, idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Canta a un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. És important remarcar que tot el poema està redactat en condicional, com si fos això una hipòtesi sobre el seu possible futur (“M’agradaria fer-me vell en un país”)

El text es pot dividir en tres parts: la introducció que correspon a la primera estrofa, el desenvolupament que són la segona i tercera estrofa, i per últim la conclusió que correspon a la quarta estrofa.

A la primera estrofa es fa la presentació, ens parla d’una Bèlgica bonhomiosa, tranquil·la, com una ciutat en harmonia amb la natura i amb les seves gents. Però darrera aquesta admirativa descripció podríem dir en aquest poema de “llunyania” l’enyorança d’un projecte que es va fer per a Catalunya, però només va quedar en un somni malmès i perdut. En aquesta estrofa, hi ha alguns recursos literaris: comparació al vers 7 (com cor vora de cor...), molts encavallaments, metàfora al vers 4 (prades amb ulls d’aigua), etc.

La segona i tercera estrofa són com el desenvolupament del poema. Carner no deixa la seva descripció en positiu de  Bèlgica. En la segona estrofa se centra  en aspectes més quotidians, detallistes i humils, típica característica dels noucentistes.

A la tercera estrofa intenta transmetre mitjançant el poema l’harmonia en la ciutat. Del vers 30 al 36 Carner fa referència a la graciosa imatge que creen les persones amb els paraigües quan inauguren alguna cosa, protocol polític, ja que sempre plou als països del centre d’Europa

En aquestes dues estrofes, es pot veure com contraposa, explícitament, la realitat de Catalunya sota la dictadura franquista, una Catalunya que per culpa de la guerra s’ha perdut el camí de la seva recuperació. Ell diu que li agradaria fer-se vell dins d’una ciutat amb soldats no gaire de debó, on tothom s’entendrís en veure una vella pintura, per la cultura, on els mercats fossin plens, etc. (Indirectament, voldria una Catalunya culta, sense repressió, amb justícia...)

I per últim la conclusió, que correspon a l’última estrofa, aquí Carner explica que si en el cas hipotètic que envellís allí, estaria immers en la quotidianitat  però sense entrar/ influir la vida dels demés, és a dir, sense molestar o posar-s’hi, passaria desapercebut en l’anonimat, però tothom el coneixeria. És una escena, més tràgica pel fet d’envellir en una ciutat que no és seva, que no és la que preferia/volia; ja que Carner sempre té la seva pàtria al cor sense tenir molt en compte la llunyania.

El tòpic literari és Locus Amoenus i Locus Amoenus però de la naturalesa, sinó de la ciutat urbana. Al llarg del poema s’utilitzen figures retòriques com l’anàfora (v.14,16,17... On i també “m’agradaria fer-me vell dins v.2...), personificacions i antítesis v.9 (cel i núvol, manyacs o cruels), etc.

Per tant, com en la majoria dels seus poemes, Carner agafa Bèlgica i la idealitza, és a dir, és la creació que és fa l’autor de Bèlgica idealitzant-la. Apunta l’ideal de país europeu, modern, civilitzat i culte; lloc on viu exiliat però que esdevé la transposició del país ideal imaginat i projectat durant el primer terç del segle XX a Catalunya. Un somni que la guerra civil havia destruït. És, a més, un poema amb ironies (soldats no gaire de debó) això vol dir que és un lloc amb pau, sense guerres, tot el contrari que la Catalunya de l’època .

Camperola Llatina

                                                                                Camperola llatina

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema  Camperola llatina forma part del llibre Verger de les galanies publicat el 1911 i editat definitivament el 1957 per ell mateix.

És un poema format per dos quartets i dos tercets, per tant és un sonet. La rima és consonant i té una rima femenina als versos senars (v.1,3,5...) dels quartets i  dels primers versos de cada tercet; la resta té una rima masculina (v.2,4,6...). Tots els versos del poema són decasíl·labs (d’art major):10A, 10B, 10A, 10B... Rima encadenada.

El tema del poema és simbolitzar, mitjançant la camperola, la Catalunya noucentista naixent. És un poeta típic noucentista ja que Carner està idealitzant la imatge de la pagesia catalana, ordenant-la, refinant-la, civilitzant-la,etc. És per això que se’ns presentarà una camperola que provoca admiració per la seva bellesa, en tots els sentits.

El poema està compost, com he dit anteriorment per quatre estrofes, les quals cada estrofa correspon a una específica part del poema.

En la primera part, se’ns presenta el temps en que ocorre aquest poema (v.4 “tardor”),  la descripció de la percepció que en té el poeta sobre la senyora, etc.  Hi ha un antítesis al vers tres “ mig augusta, mig espellifada”, la qual ens mostra el contrast entre la realitat (espellifada) de la camperola i la idealització que fa l’autor d’aquesta (augusta). Se’ns hi exposa també una camperola que és com la tardor, tot i que comença a envellir continua sent majestuosa, bonica.  Durant la prima estrofa, també, el poeta ens fa saber que tots els moviments i accions de la camperola són perfectes, mesurats, etc.; v.1 “Alada”, ella no camina, no toca de peus a terra sinó que ella vola, està alada.

És en la segona estrofa quan l’autor fa una petita descripció de la camperola, no la descriu tota sinó que és centra en la seva cintura que és “fina” i “abrivada” i en la seva boca fent una acurada descripció “incendiada” i  mitjançant una comparació que fa entre la seva boca i la rosa de l’Anacreó (poeta grec, que va cantar a l’amor) representa la passió, la seva vida ja que està incendiada de vida, de plaers, etc. Per tant, se’ns mostra un camperola amb ganes de viure, apassionada.

En la tercera estrofa, presenta el tema del poema, la germinació  de la llavor noucentista. Per tant, existeix un paral·lelisme entre les llavors que està sembrant la camperola que dona vida al camp i els poetes noucentistes que mitjançant els seus poemes donen vida a Catalunya, sembren els ideals noucentistes. És veu aquí, la importància que dóna Carner al poble rural, a la vida de camp, ja que és el fonament bàsic per a la cultura d’un país. En l’últim vers d’aquest tercet, cita “ et rius del pobre Gàlata ferest”, els gàlates eren celtes per això la camperola com ho fa tot amb sensació de seny, majestuositat, destresa, harmonia, etc. se’n riu del moviment brusc de la tasca bàrbara.

I per últim, a l’estrofa final, el poeta exposa la força de la terra, de les tradicions. La intenció de crear una identitat nacional marcada per l’ascendent antic. Carner mostra els ideals de mediterraneïtat i classicisme, arrel de la Catalunya ideal, serena i elegant (“compassant-te el gest). La deessa que arrossega el seu llegat antic que perviu en l’ésser humà (v.13, deessa antiga).

El tòpic literari de Camperola Llatina és Donna Angelicata, una dona de la naturalesa, angèlica, un ésser superior, gairebé diví. És així com, mitjançant la idealització de la camperola, ens l’exposa Josep Carner. El llenguatge utilitzat és treballat, i és difícil per la gent que no conviu o no té certs coneixements del camp, ja que el camp semàntic és la terra i el camp rural. És important la tasca que fa Carner en aquest poema i en la majoria dels seus poemes que agafa un objecte/persona, en aquest cas una dona camperola, de la realitat quotidiana que li provoca admiració i la idealitza en el seu poema. Carner a través de la  que un pagesa pot tenir un nivell de civilitat igual a la gent dels urbs o més.  Carner educa el rural, el fa ser civilitzat, ordenat, polit, etc. Tot el contrari del que pensa la gent. A més, representa el món rural amb un dama fina, majestuosa, polida,etc. que no s’assembla res a l’estereotip que tenim sobre això.

Terra Baixa

1.Quina és la caracterització que es fa de Manelic per boca de Josep i del mateix Manelic en les escenes III i VI de l’acte I?

Bé, en Josep cita textualment que és un rucàs i que en prou feines ha vist quatre persones en sa vida i encara menys a alguna dona.

Es pot apreciar que és una persona molt innocent i ignorant, que no li veu malícia a ningú i no té mala fe. Està confós quan arriba al poble ja que mai havia vist tanta gent. Però també se sent una mica desplaçat ja que deixa tot el seu passat i “possessions”a la muntanya.

2.Resumeix els fets de la vida de Marta i Sebastià que ells mateixos donen a conèixer en l’escena VIII de l’acte I.

Es coneixen quan la Marta és una criatura, la Marta va venir amb son pare al poble i ells eren pobres, és per això que es comença aquesta relació amb el Sebastià ja que ell els i ofereix protecció etc. La Marta ha estat una amant per al Sebastià i ara la Marta s’ha de casar amb el Manelic i el Sebastià s’ha de casar amb una altra noia més important i més rica que la Marta perquè així en Sebastià continua tenint tot el que tenia i més. Tot i que els dos s’han de casar amb uns altres, el Sebastià la vol continuar tenint com a amant.

Quina és l’actitud i els desitjos que mostra l’altre en aquesta escena?

La Marta el que ha tingut envers en Sebastià ha estat un amor vertader, no ha estat un amor per interès, tot el contrari que en Sebastià que el que vol ell és tenir la seva possessió.

3. Explica la visió de la “terra baixa” i de la “terra alta” que es dedueix del diàleg de la Marta i el Manelic en les escenes de l’acte II i III.

El llibre està marcat per la simbologia entre la Terra alta i la Terra baixa. Aquests dos “mons” són presentats com dos espais antagònics.

Presentant la Terra alta, lloc de on prové el Manelic, com el món caracteritzat per la puresa, la bondat, un lloc sense pecat, verge, bo per a naturalesa, sense corrupció. És per això que el Manelic representa les característiques que pertanyen a la Terra alta.

I la Terra baixa que caracteritza els seus personatges com a malvats i mesquins, i representa el lloc on es concentra el mal del món, en el qual la corrupció, el pecat i la malícia de l’home hi conviuen.

4.En la seva darrera intervenció, Manelic al·ludeix a la mort del llop. Per què? Creus que es reflecteix un canvi en el caràcter i l’actitud de Manelic en els actes II i III respecte al I? Encara que tens poc material per decidir-ho, en quins aspectes concretaries el canvi?

És refereix que ha matat al Sebastià, anomenant-lo llop perquè era la persona que tenia sotmesa i controlada tot el poble. 

Sí, el Manelic mostra un canvi. El Manelic s’adona realment com és la societat a la Terra baixa, no es converteix en un d’ells sinó que opta per fugir a la muntanya, a la Terra alta, amb la seva estimada, la Marta. El Manelic al final ja no és com va arribar al poble, ja no és aquella persona innocent, que no li trobava la maldat a ningú. Al final de l’obra és conscient de tot el que passa a la Terra baixa, no opta per canviar-ho sinó que optar per tornar amb la Marta a la Terra alta.

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (1845-1924) va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845 i va morir el 1924 a Barcelona. Fou un dels màxims exponents de la renaixença en l’àrea de poesia i especialment en l’àrea del teatre. Representa la síntesi de dues tradicions i de dues estètiques ben arrelades en el desenvolupament del teatre català contemporani: el romanticisme i el realisme.
Guimerà, fill de mare canària i pare català, va viure els seus primers vuit anys a Canàries. Posteriorment es van traslladar al Vendrell que és el poble natal del seu pare, quan ell tenia vuit anys. És allí on pren contacte amb la cultura i formes de vida catalanes i se les fa seves. Guimerà va estar marcat per fets destacats de la seva vida i això sempre o gairebé sempre es podia apreciar en les seves obres. Ell tenia una visió idealitzada i pessimista de la vida, pel fet de la seva sensibilitat i caràcter.
Àngel Guimerà començà escrivint poesia, ho fa en poemes de to líric i combatiu, són poemes narratius dins dels cànons del romanticisme. Emprà un llenguatge extens i expressiu i va guanyar popularitat en els poemes de caràcter patriòtic. El 1871 va participar en la fundació de la revista La Renaixensa la qual arribarà a ser director. Guimerà va guanyar els tres premis dels jocs florals el 1877, proclamant-se així Mestre en Gai Saber. Tot i haver començat en poesia, és en el teatre on assoleix el millor èxit, comença amb poemes musicats que esdevenen molt populars. Ell des d’un principi sempre va tenir l’idea de remodelar el teatre català. La seva trajectòria teatral es divideix en quatre períodes, però és en la segona etapa Els drames realistes on assoleix la màxima plenitud. En aquesta etapa abandona el vers per la prosa, dins d’aquesta destaquen les obres Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La filla del mar (1900). Cal remarcar el ressò que tingueren les seves obres en el món cinematogràfic, ja que moltes de les seves obres es van passar a la pantalla. Fou així com va ser conegut internacionalment i aquestes obres tingueren molta popularitat a l’estranger. Però, l’obra de Guimerà va perdre popularitat a causa de l’actualitat de les obres que s’escriuen per tota Europa a inicis del segle XX. Àngel Guimerà va ser un literari amb un nacionalisme molt accentuat, va estar molt posat en política i sempre va estar molt a prop del sentiment del poble, fins i tot encara viu el consideraven ja un clàssic. Va morir a Barcelona l’any 1924 i el seu enterrament va ser multitudinari.

Emili teixidor

Emili Teixidor i Viladecàs, va néixer a Roda de Ter al 22 de desembre del 1933 i va morir a Barcelona al 19 de juny del 2012. Teixidor fou un periodista, escriptor i pedagog en la llengua catalana. Va ser molt important dins de la literatura catalana, fou molt actiu durant la seva època. Intentava fer arribar la seva lectura a públics juvenils i a gent corrent.

Va ser escriptor de moltes novel·les, especialment literatura infantil i juvenil, una de les més destacades és Pa Negre, que fou adaptada al cinema per Agustí Villaronga, i L'ocell de foc,un dels clàssics de la literatura juvenil catalana. Tot i que la temàtica dels seus llibres es bastant “àmplia” va tractar especialment temes de la guerra cívil i la postguerra.

Emili Teixidor en els seus primers anys de formació va coincidir amb Miquel Martí i Pol a l'escola del poble, amb el qual es van fer amics i la seva amistat perdurà al llarg dels anys. Teixidor va estudiar Dret, filosofia i lletres. Va ser professor d'institut, i posteriorment fundà amb altres companys l'escola Patmos a Barcelona.

La seva vocació literària sorgí d'un grup d'amics que es van aficionar a la literatura i van formar la Penya Verdaguer. Teixidor va començar a escriure a finals de la dècada dels 60, cal remarcar que en aquella època hi havia un “buit” en la literatura infantil i juvenil catalana. Als anys 70 va participar en diverses revistes catalanes bastant destacades com Cavall Fort... També va col·laborar en diversos diaris nacionals.

Durant la seva trajectòria va rebre molts premis literaris, cal destacar que al 1992 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Petita introducció

Tots nosaltres hem llegit a la nostra vida algun llibre, alguns, molts i d'altres, no tants. Però, el fet és que nosaltres hem viscut i vivim envoltats de llibres, però realment molts cops no ens adonem de l'important que són els llibres per a nosaltres i tot el que aquests ens aporten.  Si ens posem a analitzar tot el que ens aporta un llibre podríem fer una llista bastant llarga. Un gran escriptor català, Emili Teixidor, al seu llibre La lectura i la vida  ens parla, ens explicar, ens fa saber tot el que ens transmeten els llibres: el plaer que ens donen els llibres, les històries que t'imagines mitjançant el llibre, la creació de personatges ficticis etc. Per això és molt important valorar els llibres i els escriptors i és important també entendre el missatge que els llibres ens transmeten.
Doncs bé, en aquest bloc aniré penjant tots els treballs de l'assignatura Literatura Catalana de 2n de batxillerat i seran treballs sobre escriptors i poetes que han tingut un paper important per a la literatura catalana ja sigui en les seus llibres, en els seus poemes etc.