divendres, 14 de desembre del 2012

Entrevista televisiva a Espriu


                                       Salvador Espriu

1. Com es defineix Salvador Espriu a si mateix?
Ell es defineix com una persona sense biografia, com la persona més insípida i avorrida del món. A més, diu que poques coses pot dir sobre ell mateix.

2. Quins esdeveniments marquen la infància del poeta?
Quan era un nen, va estar malalt gairebé tres anys, no el deixaven parlar molt, és per això que s’endinsà al món literari, llegint. Espriu tenia quatre germans més, ell era el segon més gran i només van sobreviure tres, dos germans van morir. Les morts dels seus dos germans, el germà gran i la gran de les germanes, van succeir en un període de temps moly curt, això li afectà molt.

3. Quines conseqüències van tenir?

4. Quines eren les seves aficions?
Les seves aficions eren estudiar història, ser escriptor/literari. Li agradava molt viatjar i voldria haver continuat estudiant però la Guerra civil li esgarrà els plans.

5. Quina va ser la professió d’Espriu? Responia a una veritable vocació?
El seu pare era notari, ell morí al 40 i li va traspassar la seva notaria, convertint-se així Espriu en un notari per poder continuar endavant i alimentar a la seva família.  Ell no li agradava, ell volia escriure però va haver de rebutjar això durant uns 20 llargs i durs anys. Òbviament, no responia a la seva vocació, ja que la seva era escriure i no fer-se càrrec d’una notaria.

6. Què suposarà per a ell?
Això li suposà, com ja he dit anteriorment, viure uns 20 anys molt durs en què no va poder fer el que li agradava.

7. Com li agradaria que li diguessin? Per què?
Ell no volia que el diguessin poeta Espriu, sinó que volia que l’anomenessin escriptor Escriu. Ja que ell creu que ningú és un poeta.

8. Què vol dir que “ha tocat totes les tecles de la literatura”?
Vol dir que no solament ha escrit poesia, sinó que ha passat per tots els gèneres (novel·la, teatre i poesia). Ha tocat tots els gèneres de la literatura.

9. Quines tradicions recorre en el gènere teatral?
Les grecoromanes (Antígona).

10. Quins són els seus temes profunds i recurrents?
Els temes que surten presents en les seves obres són el drama, hi apareix sempre, i la mort que hi apareix de tant en tant.

11. Quina mort és la que preocupa a Espriu?
Ell no li preocupa la mort inevitable, la mort que nosaltres coneixem la qual estem sotmesos a ella. Sinó pels temps apocalíptics que viuen. Ell creu, i molt encertadament, que el propi humà acabarà amb el món.

12. Qui jutjarà la seva poesia?
Espriu diu que ell no és ningú per jutjar la seva poesia, seria molt indecent fer això. Són els lectors els que l’han de jutgar.

13. Quin gènere conreà després de la Guerra Civil? Per què?
Es decanta per la poesia, per una raó política. Pel simple fet que la censura durant aquells temps era molt forta i tot estava molt controlat, però no el gènere de la poesia, molts cops també perquè els censuradors no entenien el que realment volia dir aquell poema, el sentit pragmàtic. Hi havia molta més llibertat que en els altres gèneres per poder expressar-se.

14. Quin indret geogràfic va tenir gran importància en la seva vida? Com es coneix literàriament?
Arenys de Mar, o com ell anomena Sinera. És el seu lloc de retorn a la infantesa, és allí on es refugia en el passat, en uns temps millors.

15. Quina és la finalitat amb què es van reunir un grup d’intel·lectuals l’any 1970?
Per combatre la baixa qualitat de la poesia en aquell temps, degut a l’època de repressió.

16. Com es defineix Salvador Espriu? Com afecta això a la seva obra?
És defineix com una persona molt metòdica, molt perfeccionista. Una persona que es capfica per tot. Això li condueix a retocar i revisar tota la seva anterior obra, buscant així la perfecció, l’obra Ben Feta.

17. Què ha comportat per al poeta l’acte d’escriure?
Escriure no ha estat un plaer per a ell. Ha estat un dolor, un patiment. Pel fet que és una escriptura basada en la revisió.

18. Quin desig dirigeix Espriu cap a la gent jove?
A ell li complauria molt que la gent jove li agradés i els hi servís la seva poesia.

dissabte, 8 de desembre del 2012

La bella dama del tramvia


                                    

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per set estrofes, de quatre versos cadascuna. Els tres primers versos de cada estrofa són dodecasíl·labs mentre que l’últim és octosíl·lab. La rima és consonant i masculina als versos parells i femenina als imparells.

El tema és l’amor fugaç de caire urbà que inspira a Carner, idealitzant així la dama, però fent que sigui un rècord fugaç i a la vegada etern i bell.

El poema es pot dividir en tres parts: la primera part que correspondria a les tres primeres estrofes, la segona part que correspon a la quarta, cinquena i sisena estrofa i l’última part que és la estrofa final.

A la primera estrofa se’ns situa l’espai, la parada d’un tramvia, probablement un de Barcelona.  Ens parla de la diversitat de gent que es pot trobar en un tramvia,  destacant una dama molt bella. Quan anomena aquesta senyora, diu que és eterna, volent dir que sempre perdurarà el record d’aquesta dama en la seva memòria. Hi ha un antítesis entre la gent que s’hi pot trobar: (smarts, gent elegant i gent de la pescateria, gent pobre, més bruta).

Durant tota la segona estrofa, Carner ens descriu com és aquesta dama, un dama que desperta desig, és molt bella. Hi suposa que deu ser d’un país exòtic o molt civilitzat, parlant en una manera molt melodiosa, harmònica.

És en la tercera estrofa quan el tramvia està apunt de marxar, i Carner sap perfectament el que suposarà això, apagarà el sentiment que tenia el narrador. És per això que acaba l’estrofa amb el dubte de pujar o no al tramvia. I dubta que si pugés aquella dama seria tan perfecte com se l’imagina.

És així com acaba la primera part del poema, a l’expectativa de saber el que respondrà l’autor envers la pregunta que es formula just en l’anterior estrofa. Aquesta primera part també serveix per descriure’ns com és aquesta dama.

Comença la quarta estrofa, responent la pregunta que s’havia qüestionat anteriorment. És un no contundent, que no deixa possibilitat a cap altra resposta. Diu que més val que s’allunyi ja que si la coneixes bé, la realitat xocaria fortament amb el que havia imaginat en un principi. Ja que ell ha idealitzat la dama i si pugés al tramvia segurament s’emportaria una decepció.

És en la cinquena estrofa quan comença a desmerèixer i desprestigiar la dama. Diu que el més segur és que no seria una dama pura, no seria culte; així seria la realitat.

Els dos primers versos de la següent estrofa continua parlant de la realitat en que es veu desprestigiada la dama, ja sigui pel seu comportament, per la seva forma de ser o per la seva forma de parlar. I als dos últims versos, aconsella als poetes que no agafin el tramvia, sinó que vagin a peu. Ja que és millor la solitud, i s’ha d’anar a poc a poc per aconseguir l’alta bellesa duradora (no fugaç com la que Bella dama del tramvia).

I per últim, a la setena i última estrofa Carner fa una reflexió explicant el xoc entre l’irreal i la realitat ja que aquesta última provoca desencís. Diu que la majoria de les esperances són fugaces com la bella dama del tramvia. Crida al jovent perquè vagi en compte amb això, que no sigui fantasiós, ja que totes les il·lusions són com les del poema.


Mitjançant el to irònic, distanciat, no transcendent, porta cap a la reflexió estètica. Mostra la seva famosa teoria de l’home poètic, la teoria del pretext i de la idealització de la realitat. Està escrit en un llenguatge senzill, tot i que alguns mots són antics. És, per tant, un poema noucentista perquè idealitza la dama, però fa que sigui preferible un moment fugaç, però aquest a la vegada serà etern, ja que si realment l’arribés a conèixer bé, se’n portaria una decepció.

dijous, 6 de desembre del 2012

Els símbols

 Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per quatre estrofes, dos quartets i dos tercets. Per tant. El poema és un sonet. Els versos són alexandrins(6+6), versos d’art major. La rima és consonant, 12A,12B,12B,12A (...)12D,12E,12E. Alterna la rima masculina amb la femenina.

El tema del poema és descriure la dona grassa que puja al tramvia. Una dona grassa, basta, etc. la senyora està molt lluny de tota la perfecció noucentista. És per això, que Carner mitjançant la ironia, que li serveix per distanciar-se ja que a ell no li afecta, se’n riu d’una manera més juganera de la senyora grassa.

El poema, com ja he dit anteriorment, està format per quatre estrofes, que cadascuna corresponen a una part específica i funció específica del poema.

A la primera estrofa, comença amb un to més antic en què compara des de la visió antiga la Lluna amb una noia casta, ja que les dues coses són pures, boniques. Just després compara els poetes amb el Sol perquè els dos són resplendents, els dos il·luminen el camí, d’una manera metafòrica, els noucentistes feien avançar Catalunya, l’il·luminaven. Posteriorment, ens presenta l’estació, un estiu molt calorosos, que fins i tot la camiseta s’enganxa a la pell. En aquesta estrofa hi trobem: comparacions i una aposició.

A la segona estrofa, ens descriu com és aquesta dona que està esperant impacientment el seu tramvia. És una dona grassa, boteruda, etc. Per tant, és la típica dona rural, que Carner idealitzaria, lletja i grassa.

A la tercera estrofa, ens presenta que el tramvia s’atura a la parada i explica el simple fet de pujar al tramvia, però es veurà posteriorment, que aquesta acció li costarà molt a la senyora grassa. Hi ha un encavalcament al vers 9-10.

I per últim, la quarta estrofa és la tragèdia ja que la senyora intenta pujar al tramvia però degut al seu sobre pes no pot, Carner descriu amb un to irònic aquesta situació, que fins i tot dues persones l’han d’ajudar a pujar.

Per tant, ens trobem en un dels molts poemes humorístics i irònics escrits a l’etapa primerenca noucentista de Carner. Utilitza un llenguatge senzill, fàcil de comprendre. Podríem dir que és ridiculitza clarament a la senyora que intenta pujar al tramvia, ja que una acció tan fàcil a simple vista, degut al seu excessiu pes li costa molt i fins i tot necessita l’ajuda dels demés.