Bèlgica

Bèlgica

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. És el volum que conté més poemes inèdits i el més representatiu de la poesia que Carner escriu en aquest moment. Hi trobem alguns poemes carnerians més típicament de l’exili, que il·lustren la idea com a valor interior.

El poema Bèlgica és l’homenatge al país que l’havia acollit, alhora que constata la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya. Un cop més, doncs, l’ideal és amb ell. És a “Bèlgica”: en el país d’acollida, però també en el poema que rep aquest títol i que no és altra cosa que una creació.

El poema està format per quatre estrofes de 12, 13, 12 i 9 versos respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics , compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que aquest afavoreixen  una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor)

El tema del poema és l’homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, amb sensibilitat social, idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Canta a un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. És important remarcar que tot el poema està redactat en condicional, com si fos això una hipòtesi sobre el seu possible futur (“M’agradaria fer-me vell en un país”)

El text es pot dividir en tres parts: la introducció que correspon a la primera estrofa, el desenvolupament que són la segona i tercera estrofa, i per últim la conclusió que correspon a la quarta estrofa.

A la primera estrofa es fa la presentació, ens parla d’una Bèlgica bonhomiosa, tranquil·la, com una ciutat en harmonia amb la natura i amb les seves gents. Però darrera aquesta admirativa descripció podríem dir en aquest poema de “llunyania” l’enyorança d’un projecte que es va fer per a Catalunya, però només va quedar en un somni malmès i perdut. En aquesta estrofa, hi ha alguns recursos literaris: comparació al vers 7 (com cor vora de cor...), molts encavallaments, metàfora al vers 4 (prades amb ulls d’aigua), etc.

La segona i tercera estrofa són com el desenvolupament del poema. Carner no deixa la seva descripció en positiu de  Bèlgica. En la segona estrofa se centra  en aspectes més quotidians, detallistes i humils, típica característica dels noucentistes.

A la tercera estrofa intenta transmetre mitjançant el poema l’harmonia en la ciutat. Del vers 30 al 36 Carner fa referència a la graciosa imatge que creen les persones amb els paraigües quan inauguren alguna cosa, protocol polític, ja que sempre plou als països del centre d’Europa

En aquestes dues estrofes, es pot veure com contraposa, explícitament, la realitat de Catalunya sota la dictadura franquista, una Catalunya que per culpa de la guerra s’ha perdut el camí de la seva recuperació. Ell diu que li agradaria fer-se vell dins d’una ciutat amb soldats no gaire de debó, on tothom s’entendrís en veure una vella pintura, per la cultura, on els mercats fossin plens, etc. (Indirectament, voldria una Catalunya culta, sense repressió, amb justícia...)

I per últim la conclusió, que correspon a l’última estrofa, aquí Carner explica que si en el cas hipotètic que envellís allí, estaria immers en la quotidianitat  però sense entrar/ influir la vida dels demés, és a dir, sense molestar o posar-s’hi, passaria desapercebut en l’anonimat, però tothom el coneixeria. És una escena, més tràgica pel fet d’envellir en una ciutat que no és seva, que no és la que preferia/volia; ja que Carner sempre té la seva pàtria al cor sense tenir molt en compte la llunyania.

El tòpic literari és Locus Amoenus i Locus Amoenus però de la naturalesa, sinó de la ciutat urbana. Al llarg del poema s’utilitzen figures retòriques com l’anàfora (v.14,16,17... On i també “m’agradaria fer-me vell dins v.2...), personificacions i antítesis v.9 (cel i núvol, manyacs o cruels), etc.

Per tant, com en la majoria dels seus poemes, Carner agafa Bèlgica i la idealitza, és a dir, és la creació que és fa l’autor de Bèlgica idealitzant-la. Apunta l’ideal de país europeu, modern, civilitzat i culte; lloc on viu exiliat però que esdevé la transposició del país ideal imaginat i projectat durant el primer terç del segle XX a Catalunya. Un somni que la guerra civil havia destruït. És, a més, un poema amb ironies (soldats no gaire de debó) això vol dir que és un lloc amb pau, sense guerres, tot el contrari que la Catalunya de l’època .

Camperola Llatina

                                                                                Camperola llatina

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema  Camperola llatina forma part del llibre Verger de les galanies publicat el 1911 i editat definitivament el 1957 per ell mateix.

És un poema format per dos quartets i dos tercets, per tant és un sonet. La rima és consonant i té una rima femenina als versos senars (v.1,3,5...) dels quartets i  dels primers versos de cada tercet; la resta té una rima masculina (v.2,4,6...). Tots els versos del poema són decasíl·labs (d’art major):10A, 10B, 10A, 10B... Rima encadenada.

El tema del poema és simbolitzar, mitjançant la camperola, la Catalunya noucentista naixent. És un poeta típic noucentista ja que Carner està idealitzant la imatge de la pagesia catalana, ordenant-la, refinant-la, civilitzant-la,etc. És per això que se’ns presentarà una camperola que provoca admiració per la seva bellesa, en tots els sentits.

El poema està compost, com he dit anteriorment per quatre estrofes, les quals cada estrofa correspon a una específica part del poema.

En la primera part, se’ns presenta el temps en que ocorre aquest poema (v.4 “tardor”),  la descripció de la percepció que en té el poeta sobre la senyora, etc.  Hi ha un antítesis al vers tres “ mig augusta, mig espellifada”, la qual ens mostra el contrast entre la realitat (espellifada) de la camperola i la idealització que fa l’autor d’aquesta (augusta). Se’ns hi exposa també una camperola que és com la tardor, tot i que comença a envellir continua sent majestuosa, bonica.  Durant la prima estrofa, també, el poeta ens fa saber que tots els moviments i accions de la camperola són perfectes, mesurats, etc.; v.1 “Alada”, ella no camina, no toca de peus a terra sinó que ella vola, està alada.

És en la segona estrofa quan l’autor fa una petita descripció de la camperola, no la descriu tota sinó que és centra en la seva cintura que és “fina” i “abrivada” i en la seva boca fent una acurada descripció “incendiada” i  mitjançant una comparació que fa entre la seva boca i la rosa de l’Anacreó (poeta grec, que va cantar a l’amor) representa la passió, la seva vida ja que està incendiada de vida, de plaers, etc. Per tant, se’ns mostra un camperola amb ganes de viure, apassionada.

En la tercera estrofa, presenta el tema del poema, la germinació  de la llavor noucentista. Per tant, existeix un paral·lelisme entre les llavors que està sembrant la camperola que dona vida al camp i els poetes noucentistes que mitjançant els seus poemes donen vida a Catalunya, sembren els ideals noucentistes. És veu aquí, la importància que dóna Carner al poble rural, a la vida de camp, ja que és el fonament bàsic per a la cultura d’un país. En l’últim vers d’aquest tercet, cita “ et rius del pobre Gàlata ferest”, els gàlates eren celtes per això la camperola com ho fa tot amb sensació de seny, majestuositat, destresa, harmonia, etc. se’n riu del moviment brusc de la tasca bàrbara.

I per últim, a l’estrofa final, el poeta exposa la força de la terra, de les tradicions. La intenció de crear una identitat nacional marcada per l’ascendent antic. Carner mostra els ideals de mediterraneïtat i classicisme, arrel de la Catalunya ideal, serena i elegant (“compassant-te el gest). La deessa que arrossega el seu llegat antic que perviu en l’ésser humà (v.13, deessa antiga).

El tòpic literari de Camperola Llatina és Donna Angelicata, una dona de la naturalesa, angèlica, un ésser superior, gairebé diví. És així com, mitjançant la idealització de la camperola, ens l’exposa Josep Carner. El llenguatge utilitzat és treballat, i és difícil per la gent que no conviu o no té certs coneixements del camp, ja que el camp semàntic és la terra i el camp rural. És important la tasca que fa Carner en aquest poema i en la majoria dels seus poemes que agafa un objecte/persona, en aquest cas una dona camperola, de la realitat quotidiana que li provoca admiració i la idealitza en el seu poema. Carner a través de la  que un pagesa pot tenir un nivell de civilitat igual a la gent dels urbs o més.  Carner educa el rural, el fa ser civilitzat, ordenat, polit, etc. Tot el contrari del que pensa la gent. A més, representa el món rural amb un dama fina, majestuosa, polida,etc. que no s’assembla res a l’estereotip que tenim sobre això.

Terra Baixa

1.Quina és la caracterització que es fa de Manelic per boca de Josep i del mateix Manelic en les escenes III i VI de l’acte I?

Bé, en Josep cita textualment que és un rucàs i que en prou feines ha vist quatre persones en sa vida i encara menys a alguna dona.

Es pot apreciar que és una persona molt innocent i ignorant, que no li veu malícia a ningú i no té mala fe. Està confós quan arriba al poble ja que mai havia vist tanta gent. Però també se sent una mica desplaçat ja que deixa tot el seu passat i “possessions”a la muntanya.

2.Resumeix els fets de la vida de Marta i Sebastià que ells mateixos donen a conèixer en l’escena VIII de l’acte I.

Es coneixen quan la Marta és una criatura, la Marta va venir amb son pare al poble i ells eren pobres, és per això que es comença aquesta relació amb el Sebastià ja que ell els i ofereix protecció etc. La Marta ha estat una amant per al Sebastià i ara la Marta s’ha de casar amb el Manelic i el Sebastià s’ha de casar amb una altra noia més important i més rica que la Marta perquè així en Sebastià continua tenint tot el que tenia i més. Tot i que els dos s’han de casar amb uns altres, el Sebastià la vol continuar tenint com a amant.

Quina és l’actitud i els desitjos que mostra l’altre en aquesta escena?

La Marta el que ha tingut envers en Sebastià ha estat un amor vertader, no ha estat un amor per interès, tot el contrari que en Sebastià que el que vol ell és tenir la seva possessió.

3. Explica la visió de la “terra baixa” i de la “terra alta” que es dedueix del diàleg de la Marta i el Manelic en les escenes de l’acte II i III.

El llibre està marcat per la simbologia entre la Terra alta i la Terra baixa. Aquests dos “mons” són presentats com dos espais antagònics.

Presentant la Terra alta, lloc de on prové el Manelic, com el món caracteritzat per la puresa, la bondat, un lloc sense pecat, verge, bo per a naturalesa, sense corrupció. És per això que el Manelic representa les característiques que pertanyen a la Terra alta.

I la Terra baixa que caracteritza els seus personatges com a malvats i mesquins, i representa el lloc on es concentra el mal del món, en el qual la corrupció, el pecat i la malícia de l’home hi conviuen.

4.En la seva darrera intervenció, Manelic al·ludeix a la mort del llop. Per què? Creus que es reflecteix un canvi en el caràcter i l’actitud de Manelic en els actes II i III respecte al I? Encara que tens poc material per decidir-ho, en quins aspectes concretaries el canvi?

És refereix que ha matat al Sebastià, anomenant-lo llop perquè era la persona que tenia sotmesa i controlada tot el poble. 

Sí, el Manelic mostra un canvi. El Manelic s’adona realment com és la societat a la Terra baixa, no es converteix en un d’ells sinó que opta per fugir a la muntanya, a la Terra alta, amb la seva estimada, la Marta. El Manelic al final ja no és com va arribar al poble, ja no és aquella persona innocent, que no li trobava la maldat a ningú. Al final de l’obra és conscient de tot el que passa a la Terra baixa, no opta per canviar-ho sinó que optar per tornar amb la Marta a la Terra alta.

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (1845-1924) va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845 i va morir el 1924 a Barcelona. Fou un dels màxims exponents de la renaixença en l’àrea de poesia i especialment en l’àrea del teatre. Representa la síntesi de dues tradicions i de dues estètiques ben arrelades en el desenvolupament del teatre català contemporani: el romanticisme i el realisme.
Guimerà, fill de mare canària i pare català, va viure els seus primers vuit anys a Canàries. Posteriorment es van traslladar al Vendrell que és el poble natal del seu pare, quan ell tenia vuit anys. És allí on pren contacte amb la cultura i formes de vida catalanes i se les fa seves. Guimerà va estar marcat per fets destacats de la seva vida i això sempre o gairebé sempre es podia apreciar en les seves obres. Ell tenia una visió idealitzada i pessimista de la vida, pel fet de la seva sensibilitat i caràcter.
Àngel Guimerà començà escrivint poesia, ho fa en poemes de to líric i combatiu, són poemes narratius dins dels cànons del romanticisme. Emprà un llenguatge extens i expressiu i va guanyar popularitat en els poemes de caràcter patriòtic. El 1871 va participar en la fundació de la revista La Renaixensa la qual arribarà a ser director. Guimerà va guanyar els tres premis dels jocs florals el 1877, proclamant-se així Mestre en Gai Saber. Tot i haver començat en poesia, és en el teatre on assoleix el millor èxit, comença amb poemes musicats que esdevenen molt populars. Ell des d’un principi sempre va tenir l’idea de remodelar el teatre català. La seva trajectòria teatral es divideix en quatre períodes, però és en la segona etapa Els drames realistes on assoleix la màxima plenitud. En aquesta etapa abandona el vers per la prosa, dins d’aquesta destaquen les obres Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La filla del mar (1900). Cal remarcar el ressò que tingueren les seves obres en el món cinematogràfic, ja que moltes de les seves obres es van passar a la pantalla. Fou així com va ser conegut internacionalment i aquestes obres tingueren molta popularitat a l’estranger. Però, l’obra de Guimerà va perdre popularitat a causa de l’actualitat de les obres que s’escriuen per tota Europa a inicis del segle XX. Àngel Guimerà va ser un literari amb un nacionalisme molt accentuat, va estar molt posat en política i sempre va estar molt a prop del sentiment del poble, fins i tot encara viu el consideraven ja un clàssic. Va morir a Barcelona l’any 1924 i el seu enterrament va ser multitudinari.

Emili teixidor

Emili Teixidor i Viladecàs, va néixer a Roda de Ter al 22 de desembre del 1933 i va morir a Barcelona al 19 de juny del 2012. Teixidor fou un periodista, escriptor i pedagog en la llengua catalana. Va ser molt important dins de la literatura catalana, fou molt actiu durant la seva època. Intentava fer arribar la seva lectura a públics juvenils i a gent corrent.

Va ser escriptor de moltes novel·les, especialment literatura infantil i juvenil, una de les més destacades és Pa Negre, que fou adaptada al cinema per Agustí Villaronga, i L'ocell de foc,un dels clàssics de la literatura juvenil catalana. Tot i que la temàtica dels seus llibres es bastant “àmplia” va tractar especialment temes de la guerra cívil i la postguerra.

Emili Teixidor en els seus primers anys de formació va coincidir amb Miquel Martí i Pol a l'escola del poble, amb el qual es van fer amics i la seva amistat perdurà al llarg dels anys. Teixidor va estudiar Dret, filosofia i lletres. Va ser professor d'institut, i posteriorment fundà amb altres companys l'escola Patmos a Barcelona.

La seva vocació literària sorgí d'un grup d'amics que es van aficionar a la literatura i van formar la Penya Verdaguer. Teixidor va començar a escriure a finals de la dècada dels 60, cal remarcar que en aquella època hi havia un “buit” en la literatura infantil i juvenil catalana. Als anys 70 va participar en diverses revistes catalanes bastant destacades com Cavall Fort... També va col·laborar en diversos diaris nacionals.

Durant la seva trajectòria va rebre molts premis literaris, cal destacar que al 1992 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Petita introducció

Tots nosaltres hem llegit a la nostra vida algun llibre, alguns, molts i d'altres, no tants. Però, el fet és que nosaltres hem viscut i vivim envoltats de llibres, però realment molts cops no ens adonem de l'important que són els llibres per a nosaltres i tot el que aquests ens aporten.  Si ens posem a analitzar tot el que ens aporta un llibre podríem fer una llista bastant llarga. Un gran escriptor català, Emili Teixidor, al seu llibre La lectura i la vida  ens parla, ens explicar, ens fa saber tot el que ens transmeten els llibres: el plaer que ens donen els llibres, les històries que t'imagines mitjançant el llibre, la creació de personatges ficticis etc. Per això és molt important valorar els llibres i els escriptors i és important també entendre el missatge que els llibres ens transmeten.
Doncs bé, en aquest bloc aniré penjant tots els treballs de l'assignatura Literatura Catalana de 2n de batxillerat i seran treballs sobre escriptors i poetes que han tingut un paper important per a la literatura catalana ja sigui en les seus llibres, en els seus poemes etc.