Bèlgica

Bèlgica

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. És el volum que conté més poemes inèdits i el més representatiu de la poesia que Carner escriu en aquest moment. Hi trobem alguns poemes carnerians més típicament de l’exili, que il·lustren la idea com a valor interior.

El poema Bèlgica és l’homenatge al país que l’havia acollit, alhora que constata la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya. Un cop més, doncs, l’ideal és amb ell. És a “Bèlgica”: en el país d’acollida, però també en el poema que rep aquest títol i que no és altra cosa que una creació.

El poema està format per quatre estrofes de 12, 13, 12 i 9 versos respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics , compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que aquest afavoreixen  una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor)

El tema del poema és l’homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, amb sensibilitat social, idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Canta a un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. És important remarcar que tot el poema està redactat en condicional, com si fos això una hipòtesi sobre el seu possible futur (“M’agradaria fer-me vell en un país”)

El text es pot dividir en tres parts: la introducció que correspon a la primera estrofa, el desenvolupament que són la segona i tercera estrofa, i per últim la conclusió que correspon a la quarta estrofa.

A la primera estrofa es fa la presentació, ens parla d’una Bèlgica bonhomiosa, tranquil·la, com una ciutat en harmonia amb la natura i amb les seves gents. Però darrera aquesta admirativa descripció podríem dir en aquest poema de “llunyania” l’enyorança d’un projecte que es va fer per a Catalunya, però només va quedar en un somni malmès i perdut. En aquesta estrofa, hi ha alguns recursos literaris: comparació al vers 7 (com cor vora de cor...), molts encavallaments, metàfora al vers 4 (prades amb ulls d’aigua), etc.

La segona i tercera estrofa són com el desenvolupament del poema. Carner no deixa la seva descripció en positiu de  Bèlgica. En la segona estrofa se centra  en aspectes més quotidians, detallistes i humils, típica característica dels noucentistes.

A la tercera estrofa intenta transmetre mitjançant el poema l’harmonia en la ciutat. Del vers 30 al 36 Carner fa referència a la graciosa imatge que creen les persones amb els paraigües quan inauguren alguna cosa, protocol polític, ja que sempre plou als països del centre d’Europa

En aquestes dues estrofes, es pot veure com contraposa, explícitament, la realitat de Catalunya sota la dictadura franquista, una Catalunya que per culpa de la guerra s’ha perdut el camí de la seva recuperació. Ell diu que li agradaria fer-se vell dins d’una ciutat amb soldats no gaire de debó, on tothom s’entendrís en veure una vella pintura, per la cultura, on els mercats fossin plens, etc. (Indirectament, voldria una Catalunya culta, sense repressió, amb justícia...)

I per últim la conclusió, que correspon a l’última estrofa, aquí Carner explica que si en el cas hipotètic que envellís allí, estaria immers en la quotidianitat  però sense entrar/ influir la vida dels demés, és a dir, sense molestar o posar-s’hi, passaria desapercebut en l’anonimat, però tothom el coneixeria. És una escena, més tràgica pel fet d’envellir en una ciutat que no és seva, que no és la que preferia/volia; ja que Carner sempre té la seva pàtria al cor sense tenir molt en compte la llunyania.

El tòpic literari és Locus Amoenus i Locus Amoenus però de la naturalesa, sinó de la ciutat urbana. Al llarg del poema s’utilitzen figures retòriques com l’anàfora (v.14,16,17... On i també “m’agradaria fer-me vell dins v.2...), personificacions i antítesis v.9 (cel i núvol, manyacs o cruels), etc.

Per tant, com en la majoria dels seus poemes, Carner agafa Bèlgica i la idealitza, és a dir, és la creació que és fa l’autor de Bèlgica idealitzant-la. Apunta l’ideal de país europeu, modern, civilitzat i culte; lloc on viu exiliat però que esdevé la transposició del país ideal imaginat i projectat durant el primer terç del segle XX a Catalunya. Un somni que la guerra civil havia destruït. És, a més, un poema amb ironies (soldats no gaire de debó) això vol dir que és un lloc amb pau, sense guerres, tot el contrari que la Catalunya de l’època .

Camperola Llatina

                                                                                Camperola llatina

Josep Carner i Puig-Oriol, nascut a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.  Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com “El príncep dels poetes catalans” i el màxim representant de la poesia noucentista. Aquest poema  Camperola llatina forma part del llibre Verger de les galanies publicat el 1911 i editat definitivament el 1957 per ell mateix.

És un poema format per dos quartets i dos tercets, per tant és un sonet. La rima és consonant i té una rima femenina als versos senars (v.1,3,5...) dels quartets i  dels primers versos de cada tercet; la resta té una rima masculina (v.2,4,6...). Tots els versos del poema són decasíl·labs (d’art major):10A, 10B, 10A, 10B... Rima encadenada.

El tema del poema és simbolitzar, mitjançant la camperola, la Catalunya noucentista naixent. És un poeta típic noucentista ja que Carner està idealitzant la imatge de la pagesia catalana, ordenant-la, refinant-la, civilitzant-la,etc. És per això que se’ns presentarà una camperola que provoca admiració per la seva bellesa, en tots els sentits.

El poema està compost, com he dit anteriorment per quatre estrofes, les quals cada estrofa correspon a una específica part del poema.

En la primera part, se’ns presenta el temps en que ocorre aquest poema (v.4 “tardor”),  la descripció de la percepció que en té el poeta sobre la senyora, etc.  Hi ha un antítesis al vers tres “ mig augusta, mig espellifada”, la qual ens mostra el contrast entre la realitat (espellifada) de la camperola i la idealització que fa l’autor d’aquesta (augusta). Se’ns hi exposa també una camperola que és com la tardor, tot i que comença a envellir continua sent majestuosa, bonica.  Durant la prima estrofa, també, el poeta ens fa saber que tots els moviments i accions de la camperola són perfectes, mesurats, etc.; v.1 “Alada”, ella no camina, no toca de peus a terra sinó que ella vola, està alada.

És en la segona estrofa quan l’autor fa una petita descripció de la camperola, no la descriu tota sinó que és centra en la seva cintura que és “fina” i “abrivada” i en la seva boca fent una acurada descripció “incendiada” i  mitjançant una comparació que fa entre la seva boca i la rosa de l’Anacreó (poeta grec, que va cantar a l’amor) representa la passió, la seva vida ja que està incendiada de vida, de plaers, etc. Per tant, se’ns mostra un camperola amb ganes de viure, apassionada.

En la tercera estrofa, presenta el tema del poema, la germinació  de la llavor noucentista. Per tant, existeix un paral·lelisme entre les llavors que està sembrant la camperola que dona vida al camp i els poetes noucentistes que mitjançant els seus poemes donen vida a Catalunya, sembren els ideals noucentistes. És veu aquí, la importància que dóna Carner al poble rural, a la vida de camp, ja que és el fonament bàsic per a la cultura d’un país. En l’últim vers d’aquest tercet, cita “ et rius del pobre Gàlata ferest”, els gàlates eren celtes per això la camperola com ho fa tot amb sensació de seny, majestuositat, destresa, harmonia, etc. se’n riu del moviment brusc de la tasca bàrbara.

I per últim, a l’estrofa final, el poeta exposa la força de la terra, de les tradicions. La intenció de crear una identitat nacional marcada per l’ascendent antic. Carner mostra els ideals de mediterraneïtat i classicisme, arrel de la Catalunya ideal, serena i elegant (“compassant-te el gest). La deessa que arrossega el seu llegat antic que perviu en l’ésser humà (v.13, deessa antiga).

El tòpic literari de Camperola Llatina és Donna Angelicata, una dona de la naturalesa, angèlica, un ésser superior, gairebé diví. És així com, mitjançant la idealització de la camperola, ens l’exposa Josep Carner. El llenguatge utilitzat és treballat, i és difícil per la gent que no conviu o no té certs coneixements del camp, ja que el camp semàntic és la terra i el camp rural. És important la tasca que fa Carner en aquest poema i en la majoria dels seus poemes que agafa un objecte/persona, en aquest cas una dona camperola, de la realitat quotidiana que li provoca admiració i la idealitza en el seu poema. Carner a través de la  que un pagesa pot tenir un nivell de civilitat igual a la gent dels urbs o més.  Carner educa el rural, el fa ser civilitzat, ordenat, polit, etc. Tot el contrari del que pensa la gent. A més, representa el món rural amb un dama fina, majestuosa, polida,etc. que no s’assembla res a l’estereotip que tenim sobre això.